El relat d’avui no passa pels actes de fora de la presó. Avui hem arribat fins les portes del Centre Penitenciari Mas d’Enric després de baixar per una rampa àmpla i llarga per on ens hem creuat amb colles familiars amb moltes criatures rialleres. Havia arribat el moment de la visita concertada feia dies.
Mas d’Enric és un centre nou, d’una horitzontalitat de formigó, de vidre i d’acer. Una construcció, fins i tot ens atreviríem a dir que amable, si no fos per les successives portes i controls abans no s’arriba a la sala dels locutoris on esperem pacientment la presència a l’altre costat del vidre, de la persona que hem vingut a visitar. Mas d’Enric és un centre d’alta seguretat on fa nou mesos hi ha la Presidenta del Parlament català en presó preventiva. L’absència de decoració impregna d’asèpsia i de neutralitat la sala on s’arrengleren els cublicles dels locutoris. Les cadires funcionals on ens asseiem estan alineades davant d’un vidre encara ple de les ditades d’una criatura. Una onada d’esgarrifança ens fa pensar en el nét de la Carme Forcadell i en tots els infants que visiten les mares o les àvies empresonades. Uns dits, una mà que volen tocar la cara i els cabells de l’àvia i es troben amb el tacte fred d’un vidre blindat. Més tard, la Carme ens comentarà que són les empremtes del seu nét, ens ho dirà mentre acaronarà el vidre com si els dits encara fossin presents. Finalment arriba la persona que esperem. Entra decidida, vestida de forma discreta i elegant com si anés directament al parlament o a donar classes a la Universitat. Sota el braç, una carpeta plena de les cartes que la Núria Pàmies de Cap Dona en l’Oblit li escriu – cròniques detallades de tots els actes que es fan davant de la presó-.
La Carme ens saluda amb un somriure familiar, tot i que no hi tenim lligams d’amistat ni familiars però sap que som el seu grup de suport fora de la presó. Sap que som dones de l’ANC i no necessita res més per demostrar-nos la seva simpatia i el seu afecte. A l’altre costat del vidre hi ha una dona de gestos decidits, una dona de caràcter. Li transmetem l’escalf i l’admiració que captem entre la gent que es reuneix setmanalment davant de la presó. No ens planyeu, reivindiqueu-nos. I això fem. No volem convertir-les en màrtirs. La Carme i la Dolors són les lideresses que van complir el nostre mandat i la presó és el càstig per haver estat polítiques conseqüents i demòcrates. Passem a parlar de les cartes creuades que s’han escrit entre tots els presos i ens parla emocionada de la Dolors Bassa, la consellera empresonada a Puig de les Basses, a qui enyora molt, a qui troba a faltar molt i que una de les raons per les quals espera el judici amb moltes ganes és per tornar-la a veure i per demostrar la injustícia de tot plegat i per animar-nos a continuar perquè és una lluita llarga i dura. I que coneix més a Cuixart perquè vivia al seu mateix carrer de Sabadell abans d’anar-se’n a viure a Barcelona.
A la presó, la Presidenta del Parlament intenta construir cultura entre les preses amb qui conviu, hi estableix lligams d’ajuda mútua, hi treballa per millorar algunes petites coses. Viu en una presó dissenyada per acollir vuit-cents homes i només una trentena de dones, per la qual cosa aspectes tan insignificants com el poder disposar d’un assecador de cabell pot ser una petita conquesta. Vol que l’ambient nadalenc impregni els espais de les dones i té en projecte realitzar una xerrada sobre la violència de gènere i un taller de jardineria per omplir de flors un racó del pati de la presó abans no comenci el judici al Tribunal Suprem. Ens repeteix una i altra vegada que vol sortir de la presó havent deixat petites millores. Desitja que el seu pas entre aquestes parets hagi estat útil per les dones del mòdul i que quan surti en llibertat vol dedicar la seva vida a la defensa dels drets civils i del feminisme. Aquest és l’esperit de la dona política que està confinada entre murs de formigó. No podem deixar de recordar les paraules que l’eurodiputat António Marinho e Pinto ha pronunciat després de visitar-la : El dret pot ser una font de llibertat, pot ser una font de justícia però el dret pot ser una font de terror. És el que està passant amb la presó de Carme Forcadell. La presidenta ens continua relatant amb energia desbordant el seu dia a dia, sotmès a les catorze hores dintre de la cel.la, hores invertides a contestar les cents de cartes que li arriben diàriament i a l’estudi de la seva defensa política. La resta del temps la inverteix en practicar esport i ajudar el dia a dia de les altres preses en tot allò que pot. Consellera, orientadora, redactora de sol.licituds o escrits. Ens comenta que el judici s’acosta i necessita estar en forma mentalment i es prepara pel que li espera. Una acusació de rebel.lió completament arbitrària tenint en compte que els seus companys de mesa estan acusats de desobediència i no són a la presó. A la mesa del parlament els vots compten per igual, el vot de la presidència no tenen més valor que la dels altres membres, ens aclareix. La conversa transcorre tot comentant les condicions materials i psicològiques del judici, cosa a la qual s’està preparant psicològicament, ja que els continus trasllats de l’Audiència al Tribunal Suprem i a Alcalà Meco els suposarà una pèrdua d’energia i de temps considerable que els farà falta per preparar les sessions. La seva veu i la seva presència, tot i ser darrera d’un vidre, exerceix una gran atracció entre les persones que l’hem visitada. La seva determinació, el seu coratge i les seves conviccions democràtiques profundes ens han deixat una petja inesborrable i ens serveix d’estímul per continuar treballant pels drets civils i polítics del país i per la llibertat de totes les persones encausades, empresonades, exiliades i represaliades i per denunciar un estat que ha exercit i continua exercint un abús d’autoritat inaudit en l’Europa del segle XXI.
Arriba el moment d’acomiadar-nos. Els micròfons resten muts i les mirades plenes d’afecte a ambdós costats del vidre expressen molt més que les paraules. Ens ve a buscar la funcionària i fem el recorregut a través dels vuit forrellats controlats. Una presó catalogada d’alta seguretat on es troba una dona demòcrata, valenta i plena de dignitat. En sortir del mur que ens separa em ve a la ment unes paraules d’una de les cartes del Nelson Mandela adreçada a la seva esposa Minnie: Recorda que l’esperança és una arma poderosa fins i tot quan ja s’ha perdut tota la resta[i]
[i] Cartes des de la presó de Nelson Mandela. Angle Editorial. Barcelona, 2018
