Tant de temps criticant la política de peix al cove i ara va i torna.

UN ANY PERDUT

Dissabte farà un any que vam declarar la República al Parlament. La munió de gent que es va reunir a la plaça Major per celebrar-ho va ser impressionant. Que en queda ara? De la celebració res, òbviament.

Ara el discurs és un altre. El discurs dels polítics, és clar. No cal que parlem d’unilateralitat perquè, total, no depèn de nosaltres, diuen. Ara cal eixamplar la base.

Més? Tenim mala peça al teler si els nostres polítics no es creuen que vam votar i vam guanyar. Quants vots més calen? Pels que no la volen o no hi creuen, en la República, mai n’hi hauran suficients.

Ara toca tornar a la política de peix al cove. Només que ha canviat de mans.

Això sí, bé que s’ha d’anar omplint de peix. És el que tenen els coves, que tothom els vol tenir a les seves mans –i, sobretot, evitar que estiguin en mans dels altres– perquè així sempre pots repartir els peixets com et vingui de gust. Tant hi fa que el cove sigui autonòmic, municipal, comarcal o provincial. Més val cove en mà que república en va.

 

UNA MAJORIA PERDUDA

Bea Talegon, a qui vam poder escoltar fa uns mesos aquí a Tàrrega, va escriure l’endemà mateix un article clarificador on explicava què havia passat entre ERC i JxCat per provocar la pèrdua de la majoria al Parlament. Mentre aquí tots els analistes anaven dient que pràcticament no hi havia diferència entre les respectives posicions i que no n’hi havia per tant com per provocar la trencadissa, ella ho explicava així de clar.

Van arribar a un acord i al Parlament van votar no acatar. Amb tot, ERC va substituir els diputats suspesos, que equival a acatar. Els altres no van voler i van mantenir la delegació, que representava no acatar. Els serveis jurídics van dir que la delegació no era vàlida. Els informes dels serveis jurídics no són vinculants, com va palesar Forcadell la passada legislatura adduint la sobirania del Parlament. Torrent podia haver acceptat la delegació, però no se la va voler jugar. Normal. Ara bé, que no vulguin fer veure que és el mateix una cosa que l’altra.

Potser els que reclamen menys testosterona a la política el que necessiten és una mica de loperamida, aquell fàrmac que s’utilitza per disminuir la freqüència de la diarrea.

 

AMB EL CUL ENLAIRE

Com a conseqüència d’aquest embolic, ara ja no hi ha majoria independentista al Parlament. I a tot això la CUP anar fent el caldo gros i decidint que el seu objectiu ara és «no consolidar» el govern Torra. Que, traduït, significa que l’objectiu és fer-lo caure.

Ja s’entén que no estiguin d’acord amb un govern autonòmic i que reclamin fer efectiva la República. S’entén que proposin la desobediència per implementar-la. Però que recordin que aquest govern neix d’unes eleccions on tots nosaltres, absolutament tots inclosa la CUP o l’Assemblea, vam obeir empassant-nos el 155 a través del qual es van convocar.

I al PDeCAT no li toca el rebre? També, tot i que potser són els que van més a remolc, debatent-se internament entre els que voldrien anar a per totes d’una vegada i els que pensen que igual seria millor tornar al cove.

Al final, anant cadascun pel seu compte, el que aconseguiran els partits serà deixar-nos a tots els que els vam votar amb el cul enlaire.

 

LA GENT NO FALLA

Potser dels escrits de la passada setmana i d’aquesta se’n destil·la un cert fatalisme.

Val a dir que aquest pessimisme, que hi és de vegades, es limita a la confiança envers els partits polítics i els seus objectius. Sense negar que la independència en pugui ser un, d’objectiu, està clar que no és l’únic. I sovint fa la impressió que ni tant sols és el principal.

En canvi, la confiança en la gent es manté intacta. Les places es continuen omplint. Al voltant de les presons no hi falta mai gent per donar el seu alè als nostres presos.

I quan la setmana passada es complia un any d’injustícia amb Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, la gent va respondre com sempre.

A Tàrrega ni la pluja va espantar-nos, malgrat que va impedir que els músics poguessin tocar i va estar apunt d’espatllar el segon sopar groc.

Un sopar que fou un èxit de convocatòria i que va permetre recollir 4.930€, que des de l’ANC arrodonirem per fer un ingrés de 5.000€ a l’ACDC, l’associació dels familiars dels represaliats.

Moltes gràcies a tots, patrocinadors, col·laboradors i partícips, per ajudar-nos a recollir aquesta generosa aportació.

Apúntate a nuestra newsletter

Dejar respuesta

Comentario
Introduce tu nombre