A l’haver coses successives cap a una altre ben diferent i de punt  d’alternativa d’esdeveniments pròspers o adversos, són les vicissituds, on sóc personalment com a tantes i tants i em sembla fet i fet podem parlar-ne des de la quotidianitat del tothom a Catalunya i segur amb les variants que vulgueu arreu a molts llocs amb vida civil i civilitzada succeïts en els fets diaris, pot ser una vicissitud plaent o dolorosa sobretot si no fas el que cal prestar atenció a tots els esdeveniments socials que segur de prop o més llunyanament en seguretat ens atenyen.

Si vols saber quelcom de la societat generadora d’optimisme i alhora amb la paradoxa del pessimisme et quedaràs en la foscor si vas badant esperant la claror i millor clarividència apte per circular per la vida i si bades malament!.

Tal vegada és la normalitat producte d’una societat que l’han estructurat des de d’alt des de les cúspides i ensems de costums de més abundància amb caire de sers malvats que generadors de bondat. Menyspreant tanmateix explotant i maltractant el poble, mentre es col·loquen medalles ben retribuïdes. Hem nascut a voltes ancorats i algunes vegades evolucionant cap a l’incert futur fa una pila de generacions dins d’aquest ara va ara bé, del no saber quin és el camí que pots triar que no vingui marcat per l’statu quo.

El que està marcat i obligat a través de lleis il·legítimes inspirades en els capritxosos designis del reialme, del blanc al negre i sovint des d’interessats tomballons. Imposarem tanmateix l’activa màxima del no serem vençuts individual i col·lectiu amb l’esperit i l’ànima en termes més propis del arrelat cristianisme, com expressió maximitzada del  poder religiós fàcilment i fàctica sempre agermanats fins a bessons del militarisme més abjecte, que apareix en la televisió a diari en plena pandèmia del Covid-19. Els tres generals farcits de medalles, un d’ells anomenat Villarroya va dir el primer soldat d’Espanya és el rei: Uf, i rebuf!  Són tres  generals que usurpen el lloc de experts sanitaris, en plena COVID-19.  Tots gaudeixen de bones pagues i d’altres atributs obscurs envers que mai dels mai, es presenten com realment són. Fan tot allò apropiat per assegurar-se  que estan ben col·locats en els guanys de la fabricació d’armes, cap a Aràbia per bombardejar sense pietat la població del Iemen on queden hi ha  civils destrossats víctimes moltes criatures esquarterades.

No els volem parlant de civilització ni d’algun bri d’ètica perquè serà en seguretat hipocresia. Militarisme i ètica són antònims, són irreconciliables directament oposats, són el més pervers dels barbarismes. Un escandalós oxímoron. Els grans incivilitzats són el militars del món i els espanyols en destaquen. Un fort crit al maleït militarisme. Són MALEÏTS USURPADORS de la VIDA. Exclamem un crit de fàstic. La usurpació dels llocs que corresponen als sanitaris és indecent ens obliga confinats com estem a tancar la televisió. Els uniformats i medalles al pit, obtenen bones pagues i d’altres atributs simplement estètics que ens presenten falsament com a  ètics.

On és el poder del poble dins d’aquest marc monàrquic que té i manté una mal dissimulada complaença, falsa tanmateix d’exercir des d’una mesquina i del tot embargada capacitat de poder del poble del demos vestit com si participés de la cràcia, de la inexistent democràcia. De  l’omnímode poder del rei, dissimulat per la llei màxima la Constitució. Transcendeix tanmateix plenament socialitzat que el poble té el mateix poder, però és una  fal-làcia un engany plenament demagògic, com propaganda de guerra.

Havia existit en segles anteriors al Principat de Catalunya, aquest poder d’igualtat i clar en la llei, eren els segles XVI i XVII, estava legalitzada la paritat de poder del poble amb el rei dels anys 1.501 al 1.601, era un fet consolidat i popular que els anglesos van copiar als catalans amb poc èxit. La realitat actual no existeix enlloc del món, una paradoxa, i potser ho poso en dubte, tanmateix no ho crec és una diversitat en el desenvolupament potser apòcrif, no reconegut. Hem de dir-ne un desplegament modern social, que ara ni diem democràcia.

Així doncs fou Catalunya pionera, com una societat avançada que era, quan Catalunya va passar per fets luctuosos de la guerra dita de Successió quedant i encara i som des del 1714 annexionada i assimilada al Regne d’Espanya ens ennegriren els avenços. En l’actualitat hi ha un  règim continuador del règim totalitari ensems en l’opacitat i així és encara el 2020, vivint, malvivint en un sistema colonial. Hem de fer-ho tot, posant-t’hi tota la capacitat d’enginy, per marcar fites cap a la llibertat. Hi ha el President Puigdemont, que és un gran referent per escoltar-lo, que malgrat el seu obligat confinament, gràcies a ser fora del poder del Reino, Regne d’Espanya, ha fet i fa molt bona feina, junt a Toni Comin, Lluís Puig i la consellera Clara Ponsatí que està exercint els alts valors pedagògics de professora a Escòcia.

Plegats tots quatre treballen a la perfecció dins les limitacions de situació geogràfica per ratificar el projecte català de d’esdevenir Estat, com projecte universal i l’universalisme  de proclamar el ser de totes les nacions lliures, com a única possibilitat d’esdevenir en un confederació ja coneguda pels catalans, en una veritable unitat del món. La seguretat és que no és un caprici és en primer lloc una recuperació històrica del segles que vàrem ser lliures i confederats amb Ses Illes, el País Valencià, i la Catalunya Nord, fins perdre-la pel regal de Felipe IV, al rei francès Lluis XIV, fet en el Tractat dels Pirineus de 1659. No oblidem la vulneració millor dir-li traïció anglesa de trair el Tractat de Gènova de 1705, on Anglaterra va comprometre’s a l’ajut l’exèrcit català en la guerra de Successió del 1713 al 1715, però Anglaterra amb el seu esperit imperialista va posar la condició que volia la propietat a perpetuïtat del penó de Gibraltar, i tota la seva àrea territorial. De temps un crit del nacionalisme espanyol reclamant Gibraltar. Aquesta fou l’opció triomfadora, ho fou aleshores i ho és ara. Així els catalans van quedar sols en la guerra contra l’exèrcit espanyol i el francès en solitud per la traïció anglesa i el minso poder militar amb poc exèrcit de Catalunya amb els miquelets i la coronela.

No faré el que no puc, materialitzar els desitjos de llibertat, popular (ei! en el bon sentit), una exposició somera com ho son totes un cop analitzat la història universal, tanmateix una part dins del poc potencial mental, i segur que quedo curt circumscrit a unes neurones que romanen intoxicades per munió de milions de tòxics circulants, i tostemps a punt d’envair tots els espais per explicitar la  frase: La gravitació de l’espai i el temps, de les dades conegudes i les desconegudes de tot allò material i espiritual de la vida abstracta. Un Amén! per situar tot l’escrit ben cristianitzat com cal.

Apúntate a nuestra newsletter

Artículo anteriorEl Gobierno aprueba que parados e inmigrantes puedan trabajar en el campo
Artículo siguiente¿Cómo hemos llegado aquí? Percepción, realidad y responsabilidad
Profesionalmente junto a mi mujer. gran modista, muy jovenes, empezamos una carrera creando un pequeño taller, yo siguiendo su empuje y capacidad de trabajo, aprendí diseño y patronaje, bajo su supervisión más que a través de la academia. Logramos montar una tienda, sin abandonar el taller. Hemos tenido cuatro hijas, Griselda, Munsa, Nausica i Idris, hoy van de 57 años a 47. Ni ella ni yo con capacidad, de éxito económico, si nuestras ayudantes fueron y son aun algunes amigas. Groucho Marx, tiene aquella frase "Saliendo de la nada, he llegado a las más altas cumbres de la miséria". Algun socio, puntual, si supieron hacerse ricos. Somos una família muy cohesinada con las hijas y les tres nietas y dos nietos. Cuando cumpli 80 años, una fiesta y un album esplendido, para el aniversario de mi mujer familiarmente i amistades Pepa.. la mayor ha hecho un vídeo de 40 minutos muy emotivo. Políticamente siendo patron asistia la les manifestaciones del 1 de noviembre, con veinte y pocos años y a las del 11-S, siempre me he sentido libertario, pero influenciado, acertadament por Joan Ballester, y de Manuel de Pedrolo, me hicieron ver que una sociedad libertaria, necesitava un apoyo de la población masivo, i tal vez total. Pedrolo, el 1980 en el Fossar de les Moreres, donde haya enterrados,valencianos, mallorquinesy eivissencs unto a las catalanes que sucumbieroon el 1714. hablando con Pedrolo, le pregunté por sus artículos "Cròniques colonials" ya es he terminado, acordamos pubicarlas en un libro, que me dió el privelegio de prologarlo, junto a una compañera, Imma Albó, ya fallecida. Mi paso al marxisme del PSAN. empezé asistiendo a clases con el temario de la lucha de clases, Jordi Moners, tradujo " El Capital" de Karl Marx, al catalan, Así hasta conocer el País valenciano, les Baleares, la Catalunya Nord, la Franja de Ponent, aprendiendo de activistes lúcidos, El 2017, se deshizo el partido, en el Espai Vilaweb, de VicePartal, mienbro destacado del PSAN, Pep Guia, catedratico de matematicas en la Universidad de Valencia.dirijió el partido en la ultima epoca. Somos amigos y a menudo nos intercabiamos pareceres de la actualidad..

Dejar respuesta

Comentario
Introduce tu nombre