Treure’s el son de les orelles és una expressió força popular, també podem dir o escriure deixondir-se que el verb deixondir és preciós és un goig usar-lo parlant o escrivint. L’etimologia el descriu com el sortir o sigui l’eixir d’un estat d’ensopiment, la realitat és un estat on algú no se n’adona de les sensacions ni de les idees, no és tanmateix res plaent que les persones visquin endormiscades, el son és l’estat bàsicament nocturn on hom va a gitar-se, ajeure’s en posició horitzontal per el necessari descans nocturn.
Els voltors son en la societat, un dels esperit de gàngsters, en total impunitat ni paguen impostos com ho sabem del Juan Carlos I, voltor major que ara ha fet dos pagaments per ell poca cosa per fer-se perdonar? Els milers de milions que acabala en paradisos fiscals en profunda amistat. Aquests resulten ser uns especuladores en una societat moderna culpable socialment per vergonya emperò els afavorits extractors ni se n’adonen per incapacitat moral, només saben gaudir-ne incivilment, és el descaradament dels amos que hi han arribat amb el terror de les armes fins la supremacia la preeminència de l’extorsió per damunt de tothom.
“No hicimos y ganamos una guerra para oir hablar el catalan” Acedo Colunga un militar aposentat com a governador civil de Barcelona el 1.940. Expressa Acedo Colunga que el “no hicimos una guerra…..” la causa o raó catalana en fou un gran motiu per la guerra tant contra la República com a Catalunya, dins els mateix sac de motivacions militaristes, República i Catalunya. No es pot demanar als executors de les doctrines feixistes plenament nazis que pensin i actuïn amb els bons costums que es desprenen d’una forma d’estat, tanmateix haurien de fer-ho, bons costums per esdevenir una societat, on l’estat exercís com el que li toca als estats el generar benestar per a tota la ciutadania. Deontologia mal aplicada per el militarisme al no actuar amb els deures i principis de tota professió o dedicació.
L’ens Espanya és captiu de totes les accions que marquen la història en data 23 de febrer de 1.981 va produir-se un cop d’estat que va tenir un guanyador a casa i arreu, doncs el rei Juan Carlos I, ha quedat senyalat a la història com vencedor per haver aturar el cop d’estat de la guàrdia civil al Congrés. Va tenir-ho molt fàcil, soc del parer que l’anomenat cop d’estat fou una paròdia, l’obra teatral va organitzar-la el propi Juan Carlos, educat pel general Armada, com un dels socis dels veritables colpistes anotant-se un èxit a través d’una monstruosa falsedat.
Intercalo el fet que enguany el Parlament català, va promulgar una llei d’habitatge favorable als llogaters. L’article 47 de la Constitució espanyola, consagra el dret, i afegeix que seran les institucions estatals que vigilaran el seu estricte compliment. La trista realitat que en pocs dies, el poder real, ha revocat aquest dret constitucional, deixant els llogaters, com vulgarment es diu amb el cul a l’aire. Han fet una llei de l’habitatge afavorint els grans tenidors i fins i tot els gàngsters voltors. Paradoxes del fer i desfer a caprici diari dels poders tostemps a favor del règim, ara dit democràtic, i que l’etimologia del molt descriu el poder del poble. La realitat és a l’inrevés del predicat.
Un mínim record al fracassat Corredor del Mediterrani, un projecte que comandava Joan Amorós, era un vial essencial per l’economia i tot el que comporta positivament com a bé social. El projecte era de Cadis tot el corredor mediterrani fins a Milà, i tot el nord europeu, boicotejat amb els obscurs afanys espanyols, volien fer el corredor central, que impossibilitava el trànsit Saragossa travessant els Pirineus amb un túnel una obra impossible d’abordar per el seu cost. Tot ha derivat en un enllaç d’Elx a Madrid, que el van fer mantenint el nom del no realitzat projecte per el boicot dels governants espanyols.
