Quan hi hagi democràcia

Començo amb el pròleg i mai dels mai arribaré a l’epíleg, és impossible acabar amb la una ruda i a vegades cruel vida quotidiana. Tanmateix     amb la seguretat i confiança encara que sigui a pleret, si, si: a poc a poc de que anem camí de la democràcia, malgrat l’exposició crítica que en faig creient tanmateix de  que el poble gaudirà en un temps prudent d’una plena democràcia doncs interpretant l’etimologia correcte correspon al poble el poder de la cràcia.

Usada i molt mal usada segons quin sigui l’estat-nació que se’n fa dir. Tanmateix anirem pel sender amb fangs en el trajecte per arribar-hi, camí feixuc per transitar-hi però és el que ens portarà a la plena democràcia on el poble gaudirà de llibertat i poder. 

Una evidència la situo primera es que per una jornada de votació a Catalunya Principat del 1-O-17, que el govern espanyol en aquella data del P.P,  l’havia prohibit la votació és va fer essent per part del govern i poble català un acte d’indisciplina amb l’atenuant de la bona fe de catalanes i catalans, que  votar era un dret constitucional socialment ben assentat.

El govern espanyol exhibint sense cap vergonya  una fòbia generada contra tota Catalunya. Per el que he dit va enviar el poder més de 13.000 homes armats per remetre a cops de poble contra la ciutadania que votava, un jove Roger Español, amb un tret de fusell li van buidar un ull.

On s’exposen que consideren la terra catalana portada a la realitat del poder la irracionalitat, on des dels llocs de comandament de la política espanyola, en mantenir una gran política contra la  catalanitat de manera incívica inculcada al poble la catalanofòbia, existència negada per la R.A.E. aquesta la “Real Academia de la Lengua Española”  la R.A.E. implícitament per raons que només es poden contemplar des  d’un racisme anacrònic d’arrel malaltís inculcada catalanofòbia la negació del “Diccionario”, la fa explícitament existent  amb mètodes d’un molt primària  negació, i això sol ens la fa reviure.

 El paradigma és Quevedo: “Mientras haya catalanes habra guerra y enemigo” i “Donde llega la llengua llega el imperio” inculcades amb els mètodes dels creadors de la ciència de sembrar l’engany dita agnotología, usada amb molt vigor a voltes amb violència a tot el món.

Romanen poderosos a l’ens Espanya com la soca d’un arbre  amb  moltes branques totes les classes que dominen de segles la ultra militaritzada classe política creada i exhibida en homes amb títol d’una espanyolitat boja  endinsats a no perdre territoris colonitzats mantenint amb duresa que ha arribat a la criminalitat de cops d’estat  i guerres lleis repressores de la cultura i vida ciutadana. Esdevenint  tot el territori  català ocupat tanmateix sense mai oblidar-ho amb els mètodes  de les armes, i l’obcecació  quevediana contra la llengua catalana.

No sé si ho encertaré, però em situo en l’actualitat de l’estat espanyol, on hi ha en dansa social com una festa major de barri amb l’acord de tot el veïnatge que en tots els actes simula  democràcia, aquest poder del poble que no apareix a la societat malgrat ser l’ètim, malgrat el bon ús que se’n fa, la realitat és que  el poble no exerceix ni en plenitud ni parcialment el poder al demos que li’n dóna la paraula.  

Penso que cal continuar per les conviccions dins de l’eclecticisme de tota mena d’actes propis o aliens, tostemps  per els vials de sòlides vivències de treball, de parella, de família d’amistat, les socials de veïnatge etc., posats en els vials cap a la unitat veritable dels pobles, superant la perversa mentida d’una “unidad” que és l’absurda simplicitat dels cims del reialme i tots els suports dels adlàters com a devots seguidors activats amb curosa religiositat.

El primers dies d’octubre hem viscut l’afer de  l’(ex)-president  Carles Puigdemont l’anomeno com a ex, i l’ultra nacionalisme espanyol el tracte de “fugado de la justícia” Puigdemont va anar a l’illa de Sardenya,  a una reunió on es tractava més de temes folklòrics de l‘illa  ara italiana però que havia sigut de la dita Corona d’Aragó de la confederació catalana aragonesa on a la ciutat de l’Alguer i mitja Sardenya té com a parla materna el català abans que l’italià. Situació igual al català ara permès però el castellà dominant per l’estructura establerta.

L’existència és esborronadora la d’un general en efectiu que actualment xifra que hi ha 26 milions d’espanyols desafectes al règim.  Amb claredat esfereïdora  aquest militar ens afirma que ell eliminaria tots el que no han assumit l’esperit patriòtic que reclama; és una posició draconiana que ni el govern establert l’ha renyat, i amb la terrorífica lògica ni els seus compatriotes amb el mateix uniforme militar. 

Cal no apartar-se’n,  ans al contrari mimar ben cuidades totes les lògiques diferències d’opinió. Cadascú treballa, llegeix  com a gran complement de les activitats socials i sense perdre l’arrelament cercant l’intent de profit social; amb la moral d’actuar amb l’esperit global de plena humanitat.

L’espai on visc amb la muller, on ens visiten les quatre filles i els dos néts i les tres nétes  el  districte 1r. de la ciutat vella en el Raval  de Barcelona  prop de la plaça Folch i Torres.  Hi ha l’existència esborronadora de dolor de moltes persones. A la plaça davant de casa fa setmanes hi ha un home jove que deambula al seu aire, ves a saber d’on ve i on va, no fa falta ser un expert, per veure els seu trastorn (segur genètic) psicològic.

Fa uns deu dies, hi havia una noia jove vestida de vermell amb el braç de  dalt a baix enguixat, asseguda a terra, amb la faç de minusvàlida  mental  amb el rostre perdut i  vessant llàgrimes jeia a terra arrambada a un edifici. Crec que és incívic per les autoritats municipals viure mancats de serveis socials i cívics per atendre el problemes de les persones més vulnerables. A l’hospital on van enguixar-la, haurien d’haver pres les  mesures professionals,  per derivar-la  a una residència adequada  la dissortada noia evidenciava la seva disminució psíquica  a més del braç enguixat fins l’espatlla. 

És humanament incomprensible que a l’hospital que la van enguixar no la derivessin a alguna residència d’alguna associació pública o privada on allotjar-la i atendre plenament en totes les necessitats d’una persona amb una discapacitat mental genètica d’ençà el naixement esdevenint una persona vulnerable que pertoca a tota la societat el cuidar-la reservant-li una vida digna. Els sentiments creixen, hom s’adona dels centenars de persona en aquesta terrible situació.    

És profunda i dolorosa  la  realitat social  que hem de suportar a la ciutat de Barcelona, qüestió que produeix una profunda tristesa, les tasques de l’Ajuntament és queden pobres d’una aguda mesquinesa, amb profund accent de les misèries que hem de suportar amb un consistori que es fa dir social i que no ho és. Hi ha realitat de les persones grimpadores a càrrecs públics, que la publicitat que proclamen  és una insuportable fal·làcia un gran artifici.

Un exemple és alcaldessa Ada Colau, grimpadora iniciada en la PAH com a Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, i mai dels mai va obrir boca envers la militaritzada política quan era en posició de fer les crítiques  de les incomplertes lleis de l’estat com  les dels habitacle en l’art. 47. Tampoc el govern espanyol ho compleix.  

Ada Colau en el segon mandat mostrant la seva despòtica ambició, té l’alcaldia amb el fastigós suport de l’extrema dreta  haurem de designar les persones adients per un govern amb sentit de poble, afavorint  els més necessitats amb una vulnerabilitat esborronadora.

He parlat amb un a dona de l’ètnia  kiwi  naturals del Panjab,  que treballa amb contractes d’un mes de durada, la incertesa evident de no gaudir de contracte adequat a la realitat és d’una cruel incivilitat.  És imprescindible els polítics han de ser explícits cuidadors de les persones, i el seu futur. 

Diuen de Catalunya terra d’acollida,  és el que voldríem la  ciutadania que creiem en el valor i l’exercici de poder que li correspon al poble, i ara en una estructura dita demòcrata, n’hi ha una mancança gairebé absoluta.

El dèficit fiscal envers el poder central del govern, és  perpetu i suma 20.000 milions anual, i cal sumar-hi els pressupostos que fan d’obra pública són incompliments des de fa dècades amb la suma de 5.000 milions malbaratats, el basc Anasagasti diu: que la situació de  Catalunya resulta una colònia espanyola.  La “unidad” proclamada és una  falsia, el  gran engany  al poble treballador que  amb el salari mig, el necessita just  per pagar el lloguer del pis. Existeix tanmateix una clara unitat entre el reialme i les classes que l’acomboien tostemps per interessos inconfessables  i alguns acumulant fortunes.     

Només aquestes dades i n’hi ha d’altres molt greus en temes socials, no podem caure en la propaganda del règim a l’igual de “la democràcia orgànica” que predicava el franquisme i que no s’ha superat. 

La “unidad” , la “igualdad”, la democràcia son conceptes dins del ordre post-franquista amb realitats estructurals, vivim en una monarquia que no hem aprovat. Dins dels gran espais de poder que s’ha apropiat el reialme on abunden els multimilionaris. El socialista? Felipe Gonzalez viu com i amb els gran multimilionaris mundials a l’Amèrica del Sud.  Amb el salari de president ben estalviat?, algú li ha preguntat?  Només conec un tema  que són els hotels a Casablanca havent-hi molts altres desconeguts.

Gaudeixen amb la il·lícita corona,  grans espais de llibertat en el reialme espanyol i tanmateix sent un poder absolut, la monarquia i les classes que l’acomboien ricament,  gaudeixen de privilegis absoluts, s’enriqueixen amb tota mena de foscos negocis un és:  la venda d’armes als xeics saudites que incrementen els conflictes armats bombardejant el Iemen  que han destrossat i assassinat a infants.  

Aquesta indecència  descrita  no la podem acceptar, l’hem de combatre per crear els vials cap a la llibertat que és el camí voluntari cap a la unitat entre pobles, amb una pau creada des de l’humanisme no com una plataforma publicitària de caire dictatorial. Manquen amb urgència espais de llibertat que hem de construir des del poble real, en el camí de  vèncer el reial.