Viure en pobles oprimits, és un fet que omple el món. No cal doncs, considerar-se una realitat personal, familiar, barri, regió, nació etcètera. Cop d’ull al poble ogoní de Nigèria:
L’ogoní és un poble de poc més de mig milió de persones, en el seu territori, hi ha un dels més pantans d’aigua dolça d’Àfrica. L’existència de pous de petroli en el mateix indret fa que les dues companyies petrolieres la nord-americana Chevron l’holandesa Shell són quins han esclavitzant amb escreix l’explotació de la riquesa mineral ogoní, mantenint-t’hi sense cap mena de cura el pantà completament contaminat. Ensems no han instal·lat energia elèctrica als ogonís usant-la Shell i Chevron per l’extracció del petroli ogoní.
La colonització ens va forçar a situar-nos en l’Autoritat Nativa Ogoní el 1947 integrant-nos en la Província de los Rios. Els ogonís van sofrir un absolut abandonament ni electricitat ni l’acceptació de mà d’obra ogoní que ells havien ofert a les dues petrolieres. En aquesta situació del poble amb mètodes incívics per part dels explotadors van ser inclosos en la Regió Oriental de Nigèria. Van incorporar-los amb la protesta ogoní en la unió forçada incloent-los en l’estat de Rivers, on van romandre-hi forçadament. Van aportar-hi la realitat que Rivers està format per diverses nacionalitats i ètnies amb diferents cultures, idiomes i aspiracions.
En més de trenta anys d’extracció de petroli, la nacionalitat ogoní ha proporcionat un rèdit total estimat en trenta mil milions de dòlars. El poble ogoní no va rebre res de RES. No tenen els ogonís cap representació en cap de les institucions del Govern Federal de Nigèria. Hem anotat abans el no disposar d’energia elèctrica, ni conducció d’aigua corrent pel consum del poble.
No disposen de control polític ni econòmic, ni el dret del medi ambient amb l’extensa degradació de l’ecologia. L’exigència de fer efectius els drets d’un poble que petit que sigui. Van fer els ogonís un manifest exigint el dret com a membres iguals en la Federació nigeriana el 26 d’agost de 1960. L’any 1986 tanmateix va sorgir el dirigent Ken Sharo-Wiwa, per lluitar per la supervivència del poble ogoní també dit Mosop.
L’any 1998 va ser detingut el dirigent ogoní Baton Mittee, en la relació del Dia Ogoní, per lluitar contra la dictadura nigeriana, dirigida per homes nigerians. El 1994 més detencions quatre homes ogonís sense cap càrrec van ser alliberats el 1998. A l’explotació de la riquesa territorial ogoní van afegir-se a Shell i Chevron les firmes Agip, Elf, Texaco i Mobil continuen destruint el medi protegits per el militarisme nigerià presidit per el dictador al servei de les petrolieres el president Sani Abacha.
El Delta Nigerià roman destruït, per la civilització? de l’home blanc. Ken Sharo Wiwa, va néixer a l’esmentat estat de Rivers, va ser professor de les universitats d’Umuahia i Ibadan, on va treballar-hi com a professor. Com a gran home ple d’inquietud envers els pobles sota opressió estructural i repressió jurídica i quan els convé armada. Va ser un dels impulsors del Moviment per la Supervivència del Poble Ogoní. Va començar una campanya de denúncia de la ignomínia provocada per les empreses petrolieres sense cap mena de compensació. El Moviment va redactar una Carta de Drets, on reclamava una autèntica autonomia política i una redistribució justa dels recursos territorials i del benestar propi de les dones i homes ogonís. Reclamava Ken Sharo Wiwa, democràcia per el seu poble i que les petrolieres comencessin una recomposició dels desgavells territorials de la riquesa, la cultura i llengua sota l’etnocidi comès en les explotacions de riquesa mineral.
L’estiu de 1993, fins la primavera del 1994, el govern militar del president i dictador Abacha, com a gran i apreciat gregari nigerià dels explotadors de la riquesa ogoní. Va lliurar Abacha una guerra armada acabant amb la vida de milers d’ogonís, centenars empresonats i els bens de molts foren expropiats. Van ocórrer avalots succeïts el 1994. Ken Saro Wiwa fou detingut. Van constituir un tribunal especial per contrarestar els dolorosos arguments populars.
El 10 de novembre malgrat les peticions de clemència de l’Organització de la Unitat Africana (OUA) la Comissió de Drets Humans dels Pobles, la ONU, i d’altres organismes internacionals en la que es trobava Nelson Mandela. Ken Sharo Wiwa que Amnistia Internacional, el considerava pres de consciència i candidat al Premi Nobel de la Pau. Tots van ser penjats a la forca. Els poders fàctics nigerians partidaris i segur beneficiaris econòmics de la riquesa mineral ogoní.
Veiem els difícils camins que ocorren a l’Àfrica, que les famílies han de recórrer a l’emigració direcció a Europa, on són víctimes de l’escàs nivell de civilització, on s’haurien d’establir a través de les ONG, i tanmateix dels governs europeus sabedors de les riqueses extretes a l’Àfrica, que les empreses esmentades en aquestes ratlles no ho contemplen, només els interessa la busca la cerca despietada i immoral per fer-se rics.
No faré cap comparació de Catalunya amb el poble ogoní, perquè no correspon, però insisteixo amb l’existència mundial del morbós esperit d’explotació i domini sense límits del que ni diem raça humana.
Quan sabem d’homes com Juan Carlos Moreno Cabrera, (1956) catedràtic de Lingüística a la Universitat Autònoma de Madrid. Que sap i divulga en escrits i conferències que la llengua catalana és objecte d’etnocidi històric multisecular. L’arribada del segle XXI, no ha portat cap avenç per la vida de la cultura de la llengua i tanmateix si han perdurat el dèficit fiscal que arriba als 20.000 milions d’euros anuals a la Catalunya estricta emperò queden convertides en la seva geo-economia Ses Illes Balears i Pitiüses en les més perjudicades en primer ordre seguint-ne el crim social perjudicant les classes populars, a benefici del sistema totalitari establert amb el cinisme a l’ens Espanya de dir-ne democràcia, sense que el poble pugui asseverar que la democràcia existeix poder.
Tampoc gaudir de la seva capacitat de crear benestar social
el País Valencià. Bé les ziga-zagues de l’evolució humana tostemps amb continus episodis de regressió, és desesperant per els més optimistes. L’evolució del mico fins arribar al que no diem humanitat, és grisa demostrat per les continues victòries de les armes, que explica el mecanisme del pensament per la por que proporcionen l’extensió en diversos cossos dels professionals de les armes. Resultant que hi ha al món més pobles oprimits que pobles lliures. És la realitat del món de les armes, que dóna fàcils i quantiosos beneficis. El paradigma és l’ens Espanya, que ven armes a l’Aràbia Saudita perquè aquests puguin bombardejar el Iemen, on les víctimes són a gavadals predominant les criatures pels efectes de cinisme desbocat de llençar bombes a les escoles.
