Estratègia: art de coordinar les accions i de maniobrar per tal d’aconseguir una finalitat.
Malauradament, però, no tenim cap finalitat definida, cap objectiu concret a curt o mig termini, més enllà de voler fer efectiva la República.
PROGRÉS PER OBJECTIUS
Fins ara hem anat treballant per assolir diversos objectius. Primer, la consulta sobre la independència de Catalunya del 9-N, el 2014. Després, el referèndum d’autodeterminació de l’1-O, el 2017.
Cada fase d’aquests objectius principals ha anat acompanyada d’altres fites que s’han anat assolint amb més o menys encert. Per exemple, el Llibre Blanc de la Transició Nacional, on es dibuixaven diferents escenaris i les possibles sortides en cadascun d’ells. O les estructures d’estat, que si bé es van demostrar poc desenvolupades –gairebé inexistents– cal entendre que tampoc eren absolutament imprescindibles. Si més no en el moment ‘zero’. L’únic que calia era tenir-les clares per començar a muntar-les a partir del moment ‘u’. Com a la majoria de llocs quan han declarat la seva independència.
OPORTUNITAT PERDUDA
Sabíem, abans del 9-N, que aquell no era encara el pas definitiu. Però teníem clar que l’1-O sí que ho era. El fumut és que vam arribar-hi, vam guanyar el referèndum, però vam perdre l’oportunitat de fer realitat la República. Ja se n’ha parlat molt i no cal tornar-hi ara per dir si la culpa és d’aquest o de l’altre o del de més enllà. La situació, avui per avui, és la que és.
I el problema que se’n deriva de l’anterior és que, ara, ningú sap què fer exactament per recuperar l’oportunitat perduda. Cap dels partits polítics, ja siguin CUP, ERC o PDeCAT. Però tampoc des de la societat civil, inclosos nosaltres.
Una situació que, per desgràcia, va més enllà de l’escapçament de l’independentisme. Sí, és cert, tenim els principals líders de partits i entitats a la presó i a l’exili. Però caldria veure si estaríem en una situació gaire diferent en cas que no hi fossin. És a dir, després de l’1-O només hi havia dues opcions: o la república implementada o no implementada. I, en aquest segon cas, segurament, la situació no seria gaire diferent a l’actual encara que no tinguéssim presos polítics i exiliats: desconcert i manca d’objectius concrets.
PARTIDISME
A partir d’aquesta manca d’objectius s’entén millor la picabaralla entre PDeCAT i ERC, de la que la CUP no n’és tampoc aliena. Total, els partits han de seguir tirant, tant si hi ha república com si no. I per anar vivint el seu aliment són els resultats electorals. I d’eleccions no en falten a curt termini.
Demanem que acordin les estratègies entre els partits quan resulta que, en el fons, cap en té, d’estratègia més enllà de la seva voluntat de guanyar l’adversari. La desobediència individual no és efectiva i la col·lectiva, sense concretar en què, de quina manera fer-la, i amb quins objectius, no té sentit. Parlar d’eixamplar la base tampoc té sentit si no s’explica com fer-ho, i encara menys si es vol fer amb ànim partidista. Els beneficis de la República no s’haurien de percebre com el guany d’un determinat partit, sinó com una victòria conjunta per a tota la societat catalana, més enllà dels partits.
SUPERVIVÈNCIA
Aquesta desunió entre partits és la que porta al desànim de molta de la gent de la que sortim cada dia a manifestar-nos i a votar quan cal.
Però per molts motius que en tinguem, no podem deixar-nos vèncer per aquest desànim. Perquè parar, deixar d’avançar, significa tornar enrere.
No podem parar perquè equivaldria a donar la raó als que demanen llargues condemnes per als Jordis i la resta de polítics en presó preventiva o exiliats.
No podem parar, per la seva dignitat i per la nostra pròpia dignitat. I per la dignitat del nostre país.
No podem parar, en definitiva, perquè ens hi va la supervivència.
