Per començar, recordeu que aquest dissabte farem la segona caminada urbana que organitzem des de Tàrrega per la Independència. L’any passat va ser la Caminada Perquè Sí, en referència a l’1 d’octubre que teníem a tocar, i enguany és la Caminada per la Llibertat, per raons òbvies. Hi haurà domassos grocs per a qui en vulgui aconseguir per al seu balcó o per on vulgui.
Sortim del Pati i arribem al mateix lloc, i en acabar el recorregut farem un sopar popular gratuït. En principi la reserva de tiquets finalitzava dijous, però sempre us podeu atansar al nostre local del carrer Carme, tocant a la plaça Major, per si n’ha quedat algun. I si no, hi trobareu domassos grocs i samarretes i tiquets d’autocar per l’11-S.
TENSIONEM LA DIADA
Parlant de l11-S, cada cop queda menys temps per arribar-hi i hem de carregar les piles. Com publicava fa uns dies Joan Canadell a La República, cal seguir tensionant. De vegades la gent fa comentaris sobre la falta d’unitat dels partits polítics o la seva manca de determinació i sobre el cansament que això ens produeix «als de baix».
Bé, què us hem de dir nosaltres, de cansament, que portem organitzant les Diades des de 2012. Però si una cosa tenim clara és que els que es cansen són els que fan la feina. I sense feina, treball, esforç i dedicació no aconseguirem l’objectiu de la República Catalana.
Sí, és evident que hi ha actituds polítiques decebedores. Però si deixem de batallar estem perduts. Som nosaltres, la gent que volem que la República sigui efectiva, els que hem de continuar demostrant dia a dia que no ens rendim i que seguim amb la mateixa convicció de sempre. Per uns aquesta feina es pot dir que es diària, constant. Per altres la dedicació és menor, sigui perquè els hi falta temps, sigui perquè tenen altres prioritats.
En tot cas hi ha moments en que no ens podem quedar a casa. Per exemple, cada cop que hi ha eleccions, i això és ben cert que ho fem, perquè elecció darrera elecció ha anat creixent el nombre de votants a partits independentistes.
Però un altre dels moments claus per demostrar la nostra força és la Diada. I aquesta força és la que permetrà seguir tensionant. Més que mai és vàlida L’Estaca de Lluís Llach: si estirem tots segur que tomba. No podem parar d’estirar.
Com ja sabeu, la manifestació d’enguany tornarà a fer-se a Barcelona, a la Diagonal. Podríem discutir de perquè s’ha de fer tot sempre a la capital, però el cert és que és el lloc més pràctic per reunir tantíssima gent. I si alguna cosa ens cal ara és ser el més pràctics possible. I ser molts! Per això us animem a inscriure-us a la web diada.assemblea.cat. I a comprar el vostre tiquet d’autocar, si no hi voleu anar pels vostres mitjans. Al capdavall, tornant al tema de la practicitat, resulta molt més còmode anar-hi en autocar que en cotxe, si més no aquell dia.
Si hi aneu o us inscriviu pel vostre compte, recordeu que els de Tàrrega serem al tram 8, entre els carrers Numància i Martí i Julià (el següent, mirant cap a la sortida de Barcelona).
CARLES, ESTEM AMB TU
Avui, per acabar, ho farem amb una nota trista, donant el condol en nom de Tàrrega per la Independència al nostre company Carles Vall, als seus fills i a tota la família, per la pèrdua de la seva esposa.
No és la primera vegada que mor algun pare, mare o germà de persones estretament vinculades a l’ANC de Tàrrega, i mai n’havíem fet esment en els nostres articles.
Aquest cop, però, la rapidesa amb que ha anat, la forma tant sobtada amb que s’ha produït la seva partença, ens ha tocat especialment.
Segur que tots recordeu el Carles, dijous de la setmana passada, dirigint amb empenta la Sardana per la Llibertat que ballàvem a la plaça Major, dins dels actes del dia 16 pels deu mesos d’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. I només dos dies després, la Núria moria.
En Carles és una persona molt important, no cal dir-ho, pel món sardanista, que és al que dedica bona part dels seus esforços des de fa molt de temps. Però també ho és per nosaltres. Ha presentat multitud d’actes nostres i, junt amb les sardanes, ha dedicat bona part del seu temps a lluitar pel país. I segur que ho seguirà fent, perquè estem convençuts que la Núria, que sempre l’acompanyava, així ho voldria.
Abans de començar amb la caminada d’aquest dissabte farem un minut de silenci en record seu. Carles, una abraçada ben gran.
