Els que coneixíem Josep Verde Aldea sabem que era un home íntegre, just, conseqüent. Meditava els passos que feia. Un jove savi, gran pensador, incòmode. Deia el què pensava i, aquest era i és encara avui un pecat, de manera especial per aquells que es dediquen a la política.
¿Per què no podem pensar diferent i ser bons amics? La història es repeteix i, em dol… NO ho entenc!
El temps sol però posar en el punt adient, als que son persistents, tenen clares les seves idees i les defensen –m’hi compto-, no importa el preu a pagar, mentre que, a d’altres, no els costa posar se una nova camisa quan la situació ho requereix. El Josep va ser sempre conseqüent.
Home creient, que no vol dir de ramat, mantenia, juntament amb d’altres entre els quals nosaltres, els Muntanya-Ponsa i amb el llavors rector de la nostra Parròquia Mn. Joan Campos, llargues discussions respecte la religió quan ell dirigia i altres escrivíem a Granollers Comunitat Cristiana. Tot i que hi ha alguns Estudis-recull, d’aquella època, no hi ha massa constància de tot el què es feia i publicava sense mitjans.
A redós de Granollers Comunitat Cristiana s’organitzaven moltes xerrades i encontres. Discussions que, ben revisades, es posaven en pràctica. Mai va deixar de dir el què sentia, com fèiem la majoria de companys d’aquells temps esperançats.
La Memòria però s’explica i es divideix, encara avui : amb el què convé, i el què cal obviar.
Discussions respecte a la política, la guerra, els guanyadors i els vençuts. O la religió, o els pobres –n’hi havia molts-. Es va fer bona feina des de Càrites, on hi havia altre personatge massa obviat, el Jaume Pibernat caixer del Banc Central. També per acomboiar determinades situacions amb els polítics de torn, en aquells anys difícils de Dictadura i de la nomenada Transició, quan ningú sabia què significava. Sí, coneixíem l’opressió, el tracte que se’ns donava des de la Revista del Vallès: ens atiaven fort.
Son imatges que alguns tenim gravades a per vida en el nostre cor i a la nostra ment.
Com aquella Encíclica Pacem in Terris, que va llençar a l’opinió pública Joan XXIII l’onze d’abril de 1963, i es va discutir llargament a Granollers. Josep Verde va portar a Manuel Jiménez de Parga, perquè sabia molt respecte aquell tema que, molts, NO acceptaven. Va ser un gran revulsiu, una alenada d’aire fresc que feia créixer esperances de pau-concòrdia vencedors-vençuts. Pugnava per la Llibertat des de tots els àmbits, defensava en grau súmmum els valors de la Democràcia.
Va ser l’inici d’una estreta i llarga amistat, fins a la seva mort, amb els Jiménez de Parga Maseda. No pensàvem igual però, per damunt de tot, regnava l’amistat.
Eren moments de gran tensió política -també local- de Guerra Freda, de gran intriga armamentista amb els dos blocs polítics del moment: gran risc de guerra nuclear. Verde, hi era, igual que molts altres granollerins que mai han sortit a cap estudi.
Grans records compartits del Premi de Pintura Granollers que va endegar altre gran amic comú l’Antoni Cumella i Serret l’any 1959, que van portar a Granollers els més importants artistes i crítics d’art del moment. Premi que va ser titllat i maltractat pels manaires de torn que, des de la Revista local El Vallès van qualificar de corruptors de menors als que hi érem pel mig. Pecat? Permetre participar i premiar obres d’art abstracte.
Jo destacaria de Josep Verde, la seva humilitat, la seva enteresa, la seva serenitat, el seu bon fer i, no cal dir, el seu Rigor i Constància, malauradament virtuts desconegudes per a molts!
Son Records que mai m’han abandonat, que guardo gelosament, i vull deixar patents en aquest merescut homenatge que li ret la nostra ciutat.
No podem dir Trobarem a faltar el teu somriure -ho feies poc-, però SÍ, la teva tossuderia i enginy per a construir un món d’equitat per a tothom!
