Hi ha tanmateix més d’una Espanya. Dir que està esvaïda, desfeta, derrotada és la que hauria de ser de tota la ciutadania, nacions i pobles annexionats que la componen. Però no els espanyols no s’han esvaït, però ho l’han fet desaparèixer el concepte correcte que l’ens Espanya hauria de ser l’habitacle el territori de tota la ciutadania. Però per als ciutadans mai ha estat present popularment. Si els que hem de dir-ne el fantasma de l’estat monàrquic i les classes que li donen suport, a voltes amb un entusiasme, que pot ser de l’esperit de la gent o és més probable que l’entusiasme es correspongui en els guanys pecuniaris i socials que els hi dóna l’estat.  

Però la que es va liquant és l’oficial la que mana econòmica i políticament; en resulta un líquid brut conseqüència de generació rere generació de governar-se per els il·lustres,  tanmateix auto il·lustrats cortesans, que ho han estructurat al seu lliure albir i l’egocèntrica mentalitat. El seu estructuralisme és ineficaç per la vida en llibertat del poble en tots els àmbits, la democràcia vera per el poble treballador el  menestral,  petit empresari, nacions i regions on mana amb mà de ferro.

En la perspectiva de les classes dominants Espanya és fructífera en l’economia per els esmentats cortesans i acòlits, els gran recollidors dels fruits. Cal dir la realitat que els culpables  han estat monarques hereus per sang uns clars devastadors. Així està l’ens Espanya esvaint-se en el concepte universal  que diu que un estat es mereix l’existència com han de ser tots, en el servei al poble que representa.

No és aquesta la situació civil de l’estat espanyol, com he mencionat unes línies abans la ineficàcia civil i cívica de les monarquies històriques. Els cops d’estat com el del 1923 de Primo de Rivera, veritable destructor de la indústria, ateneus i l’Escola Industrial catalanes, no fou una tempesta fou un terratrèmol devastador. La dictadura de Franco funcionant a partir del 1936-39 fins el 1978. On en la dita i maldita fantasmagòrica transició que fou una críptica continuació del franquisme, on la Constitució és millor per governar que el que fan però els successius governs la interpreten com volen i malgrat el reconeixement en dos articles dels vincles amb el Drets Humans Universals, és mentida una nyepa com m’agrada dir-ho  perquè no ho compleixen, les vulneracions són la tònica establerta. L’Espanya s’esvaeix. Està esvaïda del que hauria de ser.

L’Espanya real l’autèntica existent és la unitat que mantenen la casa del rei amb els mitjans financers, tots els econòmics i la gran força de les forces armades, tres cossos militars, la guàrdia civil, les especials com la policia armada, l’activa policia secreta i els que van venir a Catalunya l’1 d’octubre del 2017, amb fusells i porres a ferir a 1.066, un home votant en Roger Español li van buidar un ull; ciutadanes i ciutadans que van anar a votar. Espanya és el concepte polític dels que tenen tots els poders a les mans, i el poble no sols el català és motiu de la perversa crueltat governant, amb un Felipe V+I, que actua contravenint i sobrepassant la potestat que li atorga la Constitució, mana i mana, discurseja amb al “a por ellos”, frase que l’emmarca en la catalanofòbia la que el Diccionari de la Llengua Espanyola amaga, ni que els ho demanis directament la neguen; és clar és el sistema establert com a dogma. La religiositat la tenen congènita. Així demostren, que tot el que sigui català, entra en el departament d’odi, on hi ha en primera línia Felipe V+I.  

Aquesta nació-estat que mai dels mai en tota la història ha pensat en el poble ni el propi ni en els permanents annexionats i els assimilats. Tot és patrimoni base d’absolutismes històrics explotadors sistemàtics fins i tot provocant i executant guerres per acumular fraudulentament tota la riquesa que produeix el món  del treball i el que és patrimoni dels territoris i nacions històriques. Hi ha tanmateix una claríssima enyorança de la conquesta d’Amèrica, com demostren tots els 12 d’octubre celebrant el dia de la Hispanitat. Són les matèries liquades encara i poden ser perquè no? ho sigui sent sana aigua de pou i d’excel·lents fonts de pura naturalesa.

Res de res els ha aturat i les famílies que en són el propietaris més enllà  del diner que és l’apriorisme de l’assumpció com l’objectiu  d’acumular-lo avarament i amb una cupiditat comptant moneda a moneda amb avidesa que analitzada la causa és una desmesura. L’ínclit Ramon de Valle Inclan ja va dir-ho i escriure-ho sempre, Espanya menysprea el mèrit, però el diner és l’amo i els premis són per l’ofici de robar…. Però ha estat la tasca primordial de tots els manaies, els que tenen el comandament fàctic, per més que romanguin en posicions d’opacitat, al viure des de posicions morals de moral fosca fins la total negritud per impedir visualitzar-la de manera fefaent, en tota la claredat que requereix tota societat avançada.

Els governs successius que mostren alguna diversitat, però hi el quelcom on fan pinya social dos conceptes que són el diner i el que en diuen unitat del poble “unidad” “unidad en un puño” que no traspassa més enllà dels grups socials de les famílies, la monarquia i acòlits que en són els benefactors directes i tanmateix amb una exclusivitat profunda i amb molts armes segle rere segle.

L’Espanya esvaïda, és la real i la reial la dels centenars de milions d’euros en paradisos fiscals on s’esplaia Juan Carlos l’emèrit i l’actual  Felipe V+I, tanmateix ben fincat. El fet dels milions volatilitzats per la casa reial de les riqueses pàtries i de la feina desplegada pels treballadors de tot l’estat, és el que els desmunta la seva legalitat heretada per família, per sang, per corona. Els desfalcs. els negocis d’armes que maten criatures iemenites. Tot ho fa poc a poc inqüestionable. La ceguesa dels seus comandaments situats bàsicament en els cossos militars, importen molt un dels principals poders fàctics que són els cossos militars.

Disposen asocial i cegament de gent agrupada en partits, falanges, els que als Pirineus el 1939, assassinaven als republicans que anaven a refugiar-se a França. Els estaments militars atapeïts de medalles els uniformes, cobrant desmesurats emoluments dels amics i propietaris tanmateix dels sectors hereus de les famílies aposentades de segles dalt dels cims, obtenen clientela, seguidors populars on s’acumulen els grans i fàcils negocis de tots els dominants. Les  decisions amb la praxi adquirida en les altes esferes són anacròniques, mòmies i una regressió per una història que ha de tenir un futur de prosperitat nodrint tota l’evolució positiva de la humanitat i l’humanisme.      

No hi ha res anodí ni insubstancial, tot són valors de positivitat universal. L’Espanya esvaïda fins la liquació ha fugit per sempre més per el forat de l’aigüera. Romanen actius i solidaris els espanyols veritablement democràtics per generar espais, de llibertat, igualtat i veritable democràcia.

Apúntate a nuestra newsletter

Artículo anteriorLos guantes pueden aumentar el contagio por COVID-19
Artículo siguienteHasta mañana
Profesionalmente junto a mi mujer. gran modista, muy jovenes, empezamos una carrera creando un pequeño taller, yo siguiendo su empuje y capacidad de trabajo, aprendí diseño y patronaje, bajo su supervisión más que a través de la academia. Logramos montar una tienda, sin abandonar el taller. Hemos tenido cuatro hijas, Griselda, Munsa, Nausica i Idris, hoy van de 57 años a 47. Ni ella ni yo con capacidad, de éxito económico, si nuestras ayudantes fueron y son aun algunes amigas. Groucho Marx, tiene aquella frase "Saliendo de la nada, he llegado a las más altas cumbres de la miséria". Algun socio, puntual, si supieron hacerse ricos. Somos una família muy cohesinada con las hijas y les tres nietas y dos nietos. Cuando cumpli 80 años, una fiesta y un album esplendido, para el aniversario de mi mujer familiarmente i amistades Pepa.. la mayor ha hecho un vídeo de 40 minutos muy emotivo. Políticamente siendo patron asistia la les manifestaciones del 1 de noviembre, con veinte y pocos años y a las del 11-S, siempre me he sentido libertario, pero influenciado, acertadament por Joan Ballester, y de Manuel de Pedrolo, me hicieron ver que una sociedad libertaria, necesitava un apoyo de la población masivo, i tal vez total. Pedrolo, el 1980 en el Fossar de les Moreres, donde haya enterrados,valencianos, mallorquinesy eivissencs unto a las catalanes que sucumbieroon el 1714. hablando con Pedrolo, le pregunté por sus artículos "Cròniques colonials" ya es he terminado, acordamos pubicarlas en un libro, que me dió el privelegio de prologarlo, junto a una compañera, Imma Albó, ya fallecida. Mi paso al marxisme del PSAN. empezé asistiendo a clases con el temario de la lucha de clases, Jordi Moners, tradujo " El Capital" de Karl Marx, al catalan, Así hasta conocer el País valenciano, les Baleares, la Catalunya Nord, la Franja de Ponent, aprendiendo de activistes lúcidos, El 2017, se deshizo el partido, en el Espai Vilaweb, de VicePartal, mienbro destacado del PSAN, Pep Guia, catedratico de matematicas en la Universidad de Valencia.dirijió el partido en la ultima epoca. Somos amigos y a menudo nos intercabiamos pareceres de la actualidad..

Dejar respuesta

Comentario
Introduce tu nombre