M’introdueixo vaja hem fico en terreny pantanós ho dic agafant només dos exemples que són Espanya i França: Ho faig per la proximitat geopolítica. No són pas els únics estats-nació en les mateixes circumstàncies els esmento com exemple, totes aquestes plataformes polítiques que en són alhora militars plegats mantenen la seva causticitat amb energia i força, -dient el que sembla una broma és una certesa social-. Ho afirmo els dos estats mencionats la seva realitat democràtica és un sarcasme, una ironia mordaç. Els generals espanyols han demostrat tostemps llur esperit guerrer i de poder. El passat mes de maig els generals francesos no han volgut quedar-se enrere, han fet un manifest amb el mateix coratge i serietat militar que els espanyols.
Tampoc no m’aturo en als dos esmentats doncs la realitat ens demostra que n’hi ha munió d’estats-nació producte de grans guerres, configurats amb els exèrcits i tots els seus homes d’armes amb gran professionalitat guerrera. Demostra la història i l’actualitat de les societats que ha estat un mal precedent, un mal néixer quan els militars impunes en els actes i paraules també una càrrega pressupostària per la societat ens resulten molt cars, pecuniàriament i en el que hauria de ser el civisme tanmateix gaudeixen en plens privilegis, en poder polític i econòmic. Mostren la seva supremacia material perquè des d’un punt de vista humanístic la de la moral cívica, es queden no zero soterrats a les profunditats. No hi ha res doncs que aportin per fer una societat certament lliure. En el món ho són la majoria, és la supremacia de les mentides amb les que han creat l’espina dorsal del poder en que s’han estructurat, les mentides establertes i fortament consolidades per els homes armats. Les dues nacions-estat mencionades, la realitat les hem d’ubicar com espais de gestes armades glorioses i moltes el que són és la simplicitat mental que anoten en l’haver nacionalistes fortament militaritzat amb un gran embalum d’entelèquies. Són puntals polítics i en el dos esmentats treuen els incisius dentals per mossegar millor, militaritzats amb avantatges de poder i l’econòmic envers el món del treball, i del patrimonial que han créixer a benefici del seu gaudir, la felicitat i els honors que aprecien amb el pit inflant, tanmateix és la columna vertebral on s’enlairen les glòries de la “unidad” espanyola i la “grandeur” francesa al mateix sac les dues. La terminologia nacionalista, exactament també igual la religiosa i un llarg etcètera; en faig un petit relat, com a paradigmes d’ironies mordaces, podem començar per uns d’amplis, no hi ha prioritaris, però d’entrada del nacionalisme i les creences religioses.
La que en terminologia espanyola és Catalunya i els seus ciutadans veïns que són alhora variants de parla catalana valencians, balears pitiüsos, i les sis comarques de Catalunya Nord sota domini polític-militar francès, la que és Catalunya estricta amb quatre demarcacions denominades terra dels vençuts o sigui províncies, com les va denominar el ministre Javier de Burgos l’any 1833.
Ficant-nos ardorosament en temes actuals, i contemplant que al crear les províncies ens va quedar de Catalunya tres comarques en territori d’Aragó, qüestió sense importància actual, però caldria la seva anàlisi en cas de caminar cap a la unitat veritable, partint de la llibertat en majúscula, llibertat és una, quan el règim o règims – mirant-t’ho a nivell mundial- creadores de diversitat de llibertats escatimen amb fosques manipulacions la que és mereix amb tota plenitud la paraula. La seva excel·lència democràtica, que dóna al poble el demos: poble i la cracia: poder que n’han de gaudir totes les poblacions persona a persona tot el poble usant-la com a sistema polític vigent si roman establert clarament en llibertat i igualtat i en permanència social. Recreant-nos en l’Espanya de la “unidad” i la França de la “grandeur”, i el seu significat, si en cerquem un valor és tan insignificant que se’n pot dir morralla.
Grans sarcasmes fets per crear-se les classes dominants i sumant-t’hi la totalitat de poders fàctics, molts tanmateix ocults; les plataformes de poder dedicades cultivant totalment a l’ampliació il·limitada dels seus haver en l’economia i en la política. La realitat dels embats civilitzadors? dels imperis, amb els grans mèrits de les guerres han causat un fort trencament de la civilitat i civisme en la configuració dels pobles. Situats a Catalunya, la realitat estructural és l’acarnissament en el producte de tota la mà d’obra dels treballadors. A més dels desmesurats profits econòmics extrets a través d’una fiscalitat farcida d’incívica irresponsabilitat. La maldat contra tota la població, hem de recordar que fa pocs anys el rei Felipe VI, que li dic V+I. El monarca plenament t Borbó, va fer un discurs per fer el trasllat de les empreses catalanes.
Els tems del sector de l’energia les situades a Catalunya, ja la dècada de 1970 a 1980 van centralitzar-les a la metròpoli amb el canvi de denominació, les marques les van espoliar i adquiriren noms nous. Els grans beneficis de les empreses productores catalanes, ja havien muntat els graons dedicat amb passió posseïdora el tema financer ja l’havien triomfat per el nacionalisme superb el 1931, buidant el Banc de Catalunya dels capitals que gestionaven foren espoliats, un fou la Campsa. El maig del 2021, segle on la civilització hauria de ser més evolucionada, s’estan recreant els poders i els partits polítics que els hi donen ple suport hem de veure que els presos polítics en una jugada on situa l’estat espanyol en la prehistòria de la inquisició, remenen l’escudella dels indults, com una impresentable gràcia, i realment sent un mostra de les poderoses porres, han de portar les persones víctimes d’aquest incívic acarnissament el tema del presos polítics a Europa on el TEDH, tribunal europeu de Drets Humans pugui emetre el parer sentenciant el que ha de ser la justícia, el progrés la humanitat que hauria de ser una confederació per viure en la totalment la unitat certa comprovable i invulnerable , que és la llibertat de tots els elements per poder generar-la i gaudir-ne. Cal la resolució de l’amnistia i l’autodeterminació que assenyala l’art. 30 dels Drets Humans Universals, i ai las! la Constitució que deu ser la Carta Manga, on tenen mal situada la lletra “g”. En els articles 10 i 93, es remarca que estan inspirats en els citats Drets esmentats.
