Fem camí per caminar

Amb el títol podria ser que algú disposes dels drets d‘autor  d’en Antonio Machado, ho dic per la seva dita “caminante no hay camino se hace camino al andar” si és així si ho tenen a mà els drets d’autor el copyright de l’apreciat hi volgut Antonio Manchado. Però no m’aturaré i continuaré escrivint on puc també fer una ajustada i admirada crítica al mateix Machado. Tanmateix sense oblidar que  a haver d’exiliar-se el 1939 per la persecució del franquisme. Va morir i està enterrat a Cotlliure població de la Catalunya Nord.

Hi ha intel·lectuals de la cultura espanyola que mostren el gran respecte al demos, de la democràcia se’m acut amb excel-lència Ramón Maria del Valle Inclan on la seva obra Luces de Bohemia,  aguditza amb enginy una crítica a la societat espanyola dedicant-t’ho tanmateix als grups de moral mafiosa plenament gàngster que són el poder amb la predilecció indecent de buscar l’acumulació de riquesa. 

Governi qui governi acumulen una morbosa predilecció envers Catalunya se l’ha d’espoliar en històrica continuïtat tota l’acumulació de riquesa del treball de la població espanyola i la catalana, que mostra una diversitat específica.

Saben que hi ha moltíssima població catalana que provenen d’altres nacions i regions situades dins de l’entitat tipus Societat Anònima dita Espanya, li’n dic que no fa mèrits per ser una nació amb estat ans al contrari l’estructura política econòmica en la seva àmplia diversitat demostra fefaentment que des de la monarquia amb totes les classes que li fan costat, hi ha clarament un desig de fer-se rics amb totes les maneres sense consideracions de bona moral com hauria de ser. 

Sigui d’on sigui l’origen de la població provinent de contínues migracions de nacions i regions d’Espanya to ha fet créixer de manera positiva la societat  catalana i tanmateix annexionant-se i assimilant-se voluntàriament a la identitat catalana.

A l’ens Espanya siguin quin siguin que governin i siguin, tenen una predilecció malaltissa contra Catalunya. L’espoli de 20.000 milions d’euros anuals en la balança fiscal, quantitat qualificada per Anasagasti. Afegeix que només aquesta realitat situa Catalunya com a colònia d’Espanya.

Deixeu-me citar d’autor anònim un homenatge a Federico Garcia Lorca amb una LLUNA  GITANA /  l’admiro i adjectivo com a preciós document, esdevingut una obra que cal valorar i perpetuar. El gran escriptor assassinat per ordre de Franco.

Hem de llaurar la societat de bons sentiments de creativitat positiva envers la humanitat. Calen accions per afavorir tots els valors que ens han situat en una posició tanmateix imperfecta, just per el fet que l’excel·lència ja socialitzada però amb la seguretat que mai dels mai s’aconseguiran cims socials impol·luts.  En totes les creacions humanes a fi de bé hi ha la seguretat absoluta que és perfectible cal  saber-ho i anant fent camins sense aturar-se.

Hi ha problemes globals en tots els àmbits, hem tanmateix de cenyir-nos als que afecten a tota l’amplitud dels que ho pateixen, tostemps ho són les classes populars. Les conseqüències són en les múltiples i de caràcter divers del món del treball. Els que gaudeix de l’hàbitat del poder que bàsicament hi han arribat amb totes les maleses on arriben els homes per crear-se plataformes de benestar fins a la riquesa sostreta  adduïda a les dones i homes del treball, on les retribucions són escandalosament miserables, destacant-ne les dones amb remuneracions en igualtat professional amb els homes, són minses per les dones que es poden situar en un 30% inferiors.

Ni els que se’n preocupen per equiparar els salaris, com poden ser els sindicats obrers, les seves actuacions són més verbals que de eficàcia envers els col·lectius perjudicats. Qui ho podrà esmenar?

De sindicats hom recorda el “sindicato vertical”,  que era horitzontal en tot allò relacionat als despatxos plens de buròcrates provinents de la falange que eren retribuïts escandalosament com a bona estructura del franquisme de llavors, dissortadament molt poc superat en la trista realitat de les retribucions econòmiques de les treballadores i treballadors. He situat on li cal verbalment al franquisme conjugat com a imperatiu.

Diluir el franquisme sociològic no s’ha assolit per la malaurada i immensa raó que és més enllà del maleït dictador en la comprovada historiografia espanyola on el seu esperit era i és actualment d’alta vigència en la mentalitat de l’esperit guerrer de les classes paritàries amb la monarquia i diversos dictadors.