El càstig de la més injusta de les injustícies, pesa sobre els vostres caps com la llosa més malèvola que un cementiri pugui amagar.

Els interessos dels qui viuen de trepitjar, són els que trepitgen els vostres drets enfonsats com la galleda del pou més profund que puguis trobar.

Ànimes negres embotides en robes a mida, disfresses de jutge que no són més que reminiscències d’un passat que últimament, molts, s’encapritxen a despertar.

Us esclafen, i sota les seves mans pudents d’avarícia no només jeuen els vostres cossos nuus per la seva immundícia, no. Sota les seves brutes mans es troben, també, els drets de més de dos milions de ciutadans que tan sols demanen JUSTÍCIA.

Justícia, quina paraula tan buida en aquests últims temps…

Justícia; justícia impartida per homes que sovint ens recorden als inquisidors que en altres segles van dominar el nostre món.

Negra i llarga nit és aquesta en què ens enfonsen aquells que han pujat esglaons i esglaons a força de trepitjar caps i més caps amb les mentides com a raons.

Criden molt i diuen poc. Mots, plens de buidor, que s’expandeixen entre cervells que d’odi omplen sense compassió.

I pretenen que els delinqüents sou vosaltres… I pretenen que les lleis no són per a nosaltres… SE LES INVENTEN.

I a mesura que ells estrenyen i estrenyen la soga per ofegar els nostres colls, el que aconsegueixen és endurir els nostres cors. I a mesura que ells estrenyen i estrenyen per ofegar-nos, no s’adonen que deixen sense oxigen les seves inventades democràcies.

Direm prou! No sé quan, ni com. Direm prou, i serà prou. Potser ho direm rient, o potser ho direm plorant.

No ho sé…

Però ho direm.

A vosaltres, a nosaltres ens diuen supremacistes amb orgull i prepotència, però no per més repetir-ho, més real ho feu, eminències.

Nosaltres no odiem aquell que molts vam considerar el nostre país, nosaltres no odiem…

Nosaltres defensem, simplement, els drets que uns pocs ens voleu arrencar des de dins. I és que la malaltia se’ns ha instal·lat per quedar-se, per quedar-se destrossant, inclús, la nostra llengua i escola.

Vosaltres heu de suportar la foscor de les negres garjoles, garjoles que us esborren fins a l’últim bri de llibertat.

I si no són parets les que us tanquen, són les fronteres dels països que us han hagut de cuidar.

No esteu sols, no estem sols. Agafem-nos de nou de les mans. Agafem-nos, i amb la força de creure en el que fem, lluitem, lluitem amb la pau, amb l’amor, amb el respecte i la perseverança. Però lluitem, unim-nos de nou amb una força comú i sortim als carrers.

DIGUEM PROU, UNITS, DIGUEM PROU!!!

Apúntate a nuestra newsletter

Dejar respuesta

Comentario
Introduce tu nombre