En un segle com el XV, on a Catalunya i confederació existia vital la paritat del rei amb totes les persones del poble. És sempre difícil trobar èpoques o simples espais de llibertat popular. En l’actualitat malgrat la demo: o sigui poble i la cràcia: poder, que formen la paraula democràcia la certesa que són competències desconegudes que haurien de facilitar el benestar de la ciutadania convertits en valors no eteris: inexistents.
En la greu crisi mundial del COVID-19, a Catalunya es va demanar amb rapidesa el confinament del Principat de Catalunya, amb la diligència acostumada pels governs espanyols tractant-se d’un tema català, ho van denegar. Passaren dues setmanes perquè el Regne d’Espanya es mobilitzés per les mesures adequades per enfrontar-se a l’epidèmia esdevingudes pandèmia per el seu abast planetari. No van perdre ni un minut per negar al President Torra la seva petició per defensar-se, per la urgència de combatre la pandèmia.
Bé res de nou la carpe deim la tranquil·litat espanyola, va trencar-se provocant la ira normal en la metròpoli espanyola en les paraules, només paraules que no havia cap afer, només una petició avalada per el món de la medecina, del confinament de Catalunya la petició del president Torra de Catalunya van denegar-la prestament, amb velocitat de torpede. Hauríem de calibrar el mal fet a la ciutadania catalana, que segur va provocar més d’una mort per la COVID-19. L’Espanya oficial dalt de tot dels pobles, el propi els annexionats i assimilats i en som un, el Principat de Catalunya.
Urgeix una controlada i ensems dinàmica política del dia a dia amb tota l’adient modernitat. La lluita contra l’espanyolisme executor de brutals disbarats contra la població en especial dedicació a la catalana. El “a por ellos” reial hem d’afegir-hi “no tocareis mis possessiones i poderes”, “mis súbditos en su sitio”, “la ciutadania els hi atorgaré quan em plagui”.
No s’ha fet cap reflexió, com la preceptiva denúncia de tots els greuges actuals que atenyen a la quotidianitat. Al cap i a la fi, el dia 1-O-2017, fou un preliminar al desig d’enviament de tancs contra Catalunya. No hagués estat la primera vegada en la història. El silenci ho demostra, si surt el tema la justificació del govern espanyol de l’enviament de tropes de milers d’armes apropant-se als catorze mil individus armats amb porres i fusells.
La Catalunya colonitzada brutalment en tot el transcurs històric, on s’han patit guerres, cops d’estat contra el Principat, les màximes creades contra la naturalesa democràtica que és el clar origen dels nostres fenotips de poble com resultat dels genotips catalans dins d’ambients que semblen a voltes canviants. Així governats per Espanya tostemps mantenen lluites per exemple contra la llengua, contra l’autogovern, l’economia. El traç polític actual i històric d’Espanya és uniforme, d’influència militar i màximes de solució final d’un Quevedo que taca i estultament engresca a la mal dita esquerra espanyola, que assumeix de primera mà els permanents tarannàs autoritaris contra la personalitat catalana en totes les seves dimensions.
La invasió armada amb porres i fusells de l’1-O-2017, va ser una vergonya mundial. Guerra contra part del poble, que ha reportat per Espanya, una maledicència ben guanyada de criminalitat nacional, un desplegament bàrbar que allunya les bases militars i polítiques de la civilització, va ser una barbàrie universal que s’hauria de portar a tribunals internacionals. Jutjar-ho seriosament seria el paradigma de que la justícia funciona en el tros de món que és Europa.
Els històrics, els coneixem segle a segle d’una dimensió anacrònica contra el desenvolupament de la història per formar una societat cohesionada però de naturalesa pròpia, però la nega i combat l’espanyolisme, aquest sempre abrupte contra el catalanisme malgrat que aquest no ha mostrat mai aversió al poble espanyol i dit amb propietat.
Estupefacte podia haver-me quedat quan vaig descobrir que la catalanofòbia la nega el Diccionari de la Llengua Espanyola, consultats directament l’expressió i paraula diuen que ni la coneixen ni existeix.
Fent una reflexió partint d’opinions sobre l’activa dimensió catalana dels immigrants nombrosos d’arreu de la península destacant-t’hi els andalusos i extremenys, i un agradable però, s’han fincat permanentment individualment i familiarment a Catalunya molts esdevinguts catalanistes de soca rel que diem com a frase vulgar, han resultat avantguarda de la defensa de la identitat catalana.
El proppassat 25 de maig el ministre Marlaska, un jutge que ha demostrat clarament les seves capacitats de botxí ha despatxat al coronel Perez de los Cobos que era el cap de les forces policials i la guàrdia civil militar dita civil i realment incivil, amb porres i fusells enviaran gairebé catorze mil armats a Catalunya provocat més d’un miler de ferits i buidaren un ull a un votant. Ara l’han acomiadat ni vull saber els detalls d’una manifestació a Madrid del 8 de març proppassat, Perez de los Cobos, comandant l’agressió als votants catalans de l’1-O-2017, no cal que ens diguin que és un feixista que el 23-F de 1981, va anar abillat de falangista al Congrés a donar suport als colpistes de Tejero i un gruix de guàrdies civils.
Felipe V+I, és amb un cop d’ull d’història de segles iguals a l’actual, Espanya és Franco, individu criminal que no fou un espontani, si fruit congènit d’hereu de sang guerrera que tostemps és criminal. Franco és l’Espanya autèntica dels sanguinaris corruptes, generadors de guerres, cops d’estat assassinant enemics creats per ells. La crema d’heretges és la moral actual, amb diferents ornaments. Cal analitzar qui eren els heretges, la temença és que per davant es van endur la meitat o més d’heretges que igual eren bons cristians, el que eren segur una pantalla d’enemics a abatre. El convenciment és que el 23-F, fou clarament organitzat pel rei Juan Carlos I, va assolir els objectius de posar una soga a les autonomies. Aprecien Catalunya en primera línia un anys d’aquells, el partit P.P, de puresa franquista, va organitzar una recollida de firmes per anular un propòsit català sobre el dret de l’autonomia, si simplement autonomia. Tanmateix un dret de les explotades derivacions bessones del colonialisme que disposa d’aprovades veritats i socialment amb la indecència que els és útil i d’il·legítima legalitat. Una eina més per enlluernar les ments del poble, la torbacions de la ment són arma de dominació. Cal per saber-ho consultar el doctor Robert Proctor amb l’aclaridora agnotologia, de gran anàlisis de les realitats socials derivades de la dominació de classes a través de socialitzar la ignorància fent-la de moltes maneres, com propaganda de guerres, guerres actives, cops d’estat, mentides divulgades, ai las! i la viscuda formación del espíritu nacional: F.E.N. amb que a l’ens Espanya ha obnubilat la població, només una minoria intel·lectual se’n ha pogut lliurar; és la crueltat de l’estat nació dit Espanya.
