Con los ojos como platos cumplo de testigo mientras los protagonistas desfilan, unos intentando huir del temporal y otros pescando en aguas turbulentas. Y alerta está la nariz por un olor a descompuesto que inunda la carretera de la Coruña desde un lugar al que llaman La Moncloa, palacio que hay saliendo de Madrid por un arco. Ha llegado al olfato de millones, que se lanzan a las calles hoy a reclamar lo que les deben desde un ayer interminable. Los primeros que han sacado tajada han sido los menos y más callados. Acreedores a la orden, pero armados, que fueron destinados a las posiciones de poner la cara y que han logrado ser igual que esos periféricos a quienes golpearon porque querían romper la patria con sus votos. Por mil doscientos millones, y sin los números de todos aprobados, los guardias se han cuadrado de nuevo.
Vista la debilidad del gobierno, oleadas de todos los sexos y edades leen en voz alta sus facturas. Cuentan con la impagable ayuda de los mismos altavoces que se implican, mucho más de lo que les obliga la noticia, en la promoción del miedo contra una minoría de dos millones de pacifistas, pero catalanes y atrevidos. Muchas voces se escuchan de mujeres y mayores que pronto borrarán sus huellas de nuestros oídos. El gobierno dice que cualquier concesión solo será a cambio de unos presupuestos inaceptables para los movilizadores. O sea, que no era por dinero. Quizás no recordaron, cuando decidieron reabrir la “agenda social”, que “Roma no paga” a quienes traicionan sus propios ideales.
Y para terminar la semana, fuegos artificiales de prisiones perpetuas atizando los sentimientos dolidos por unas víctimas pequeñas. Pero propiciatorias cuando falta la decencia.
Estamos contando, en directo, la historia del primer trimestre de 2018, siglo XXI después de Cristo en España. Un país en el que también está pasando que un cura, vestido con una cruz levantada gracias a la mayor de las violencias, se ríe de muertos y de vivos negándose a comparecer donde le citan dos de los tres poderes legítimos. Pero tiene a su favor el tercero, el de ese gobierno que huele a muerto.
Olor de mort
Amb els ulls com a plats compleixo com a testimoni mentre els protagonistes desfilen, uns intentant fugir del temporal i uns altres pescant en aigües turbulentes. I el nas està alerta per una olor a descomposició que inunda la carretera de la Corunya des d’un lloc que en diuen La Moncloa, palau que hi ha sortint de Madrid per un arc. Ha arribat a l’olfacte de milions, què es llancen als carrers avui a reclamar allò que els deuen des d’un ahir interminable. Els primers que n’han tret profit han estat els menys i més callats. Creditors a l’ordre, però armats, que van ser destinats a les posicions de posar la cara i que han aconseguit ser igual que aquests perifèrics als qui van copejar perquè volien trencar la pàtria amb els seus vots. Per mil dos-cents milions, i sense les xifres de tots aprovades, els guàrdies s’han quadrat de nou.
Vista la feblesa del govern, onades de tots els sexes i totes les edats llegeixen en veu alta les seves factures. Compten amb la impagable ajuda dels mateixos altaveus que s’impliquen, molt més del que els obliga la notícia, en la promoció de la por contra una minoria de dos milions de pacifistes, però catalans i agosarats. S’escolten moltes veus de dones i majors que aviat esborraran les seves petjades de les nostres oïdes. El govern diu que qualsevol concessió serà només a canvi d’uns pressupostos inacceptables pels mobilitzadors. O sigui, que no era per diners. Potser no van recordar, quan varen decidir reobrir la “agenda social”, que “Roma no paga” als qui traeixen els seus propis ideals.
I per acabar la setmana, focs artificials de presons perpètues atiant els sentiments dolguts per unes víctimes petites. Però propiciatòries quan falta la decència.
Estem explicant, en directe, la història del primer trimestre de 2018, segle XXI després de Crist a Espanya. Un país en el qual també està passant que un capellà, vestit amb una creu aixecada gràcies a la major de les violències, se’n riu de morts i de vius negant-se a comparèixer on el citen dos dels tres poders legítims. Però té al seu favor el tercer, el d’aquest govern que fa olor de mort.
