Avui és u d’octubre i tots recordem com va anar aquell dia.

Ara, però, estava tornant a casa amb el cotxe i pensava en tu. I se’m negaven els ulls. Pensava que avui és un altre aniversari important. El teu.

Recordo que fa quinze mesos, quan et presentava a l’Ateneu de Tàrrega –era el 29 de juny–, et feia la broma que devies tenir influències per a que et muntessin un referèndum com a regal d’aniversari. Però com que ets tres mesos i mig més gran que jo, et dec un respecte i no faré cap comentari sobre la teva edat. T’adjunto una foto d’aquell dia, de record.

Malgrat la consciència del poder de l’adversari, llavors tot era optimisme i bromes. Una mica abans d’anar a l’Ateneu, mentre fèiem la inauguració de la pantalla amb el comptador de temps que faltava pel referèndum, a la plaça Major, et deia allò de TV3, que venia adoctrinant la canalla ja des del 2010, quan van treure la cançó aquella del “Uh Oh no tinc por!”. Vas dir-me, tot i que encara ara em costa de creure, que ningú abans t’hi havia fet caure en el joc de paraules. I vas aprofitar per dir a tothom que realment no havíem de tenir por, que l’estat, amb tota la seva potència, no tenia prou força per aturar tanta democràcia.

El dia 1, però, sí que vam acabar tenint por. Aquí a Tàrrega tenim una caserna de civils que van estar passejant-se amunt i avall tot el dia amb els seus cotxes. Guerra de nervis. Però al final, com a tots els pobles amb caserna, aquí no va passar res. El mal l’anaven a fer a d’altres bandes, lluny dels veïns que els coneixen pel seu nom.

Parlant dels civils, ara, d’aquí una estona, anirem a inaugurar el carrer “1 d’octubre de 2017” de Tàrrega, dins dels actes del primer aniversari. Al meu parer no és un carrer prou lluït, prou important per dur aquest nom. De totes maneres és el millor carrer al que se li podia posar aquest nom. Més que res perquè així deixarà de dir-se carrer de la Guàrdia Civil. Després del que van fer, com a cos, no mereixen l’honor de formar part del nomenclàtor ni de Tàrrega ni de cap altre poble de Catalunya.

En acabat d’inaugurar el carrer tancarem l’aniversari a la plaça Major, passant un recull de fotos i vídeos que la gent ens ha fet arribar per recordar com van viure aquell dia. M’he passat gairebé tot el cap de setmana tancat a casa per muntar els vídeos amb la selecció d’imatges que ha fet un altre company, però al final crec que haurà valgut la pena. Si fos un professional del ram segur que haurien quedat millor i, a més, els hauria fet més de pressa. Però quan convé cal fer de tot i no sempre pots aprofitar-te de les amistats per a que ho facin ells.

A partir d’ara ja ens centrem en preparar el proper dia 16. Un any. Recordo la barreja de sensacions d’aquell dia i els següents. Ràbia per la injustícia. Sobretot perquè vaig tenir clar des del primer segon, com qui diu, que allò no seria un escarment de quatre dies. El teu gest i el del Cuixart, tenint clar el destí que us esperava, té un valor que no es pot pagar a cap preu. L’únic que podem fer els de fora és el que ja fem, no oblidar-vos i tenir-vos presents en cadascuna de les accions que fem.

Fa uns mesos, al juny, vam fer un sopar groc que va ser un èxit: vam recollir més de 10.000 euros per l’ACDD. En representació de l’Associació va venir el Civit i també el teu germà. Noi, no podeu negar que sou família! No diré que sigueu dues gotes d’aigua (fa una mica més de panxeta que tu!), però us assembleu moltíssim. Està clar que el seu no és parlar en públic, però és que els germans hi són per ajudar, no per substituir. Amb tot, la seva enteresa, les seves paraules dient que estaves fort, ens van enfortir a nosaltres. Llavors encara eres a Soto. Confio que ara estiguis una mica millor.

De cara al proper dia 16, entre les accions que muntem, volem preparar un segon sopar groc, tot i que ho volem fer més senzill. L’altre va anar molt bé, com t’he dit, però va portar una feinada que només la saben els que s’ho van treballar. Aquest cop volem fer cóc, el que a la resta del món es coneix per coca de recapte. Amb l’actual coordinador, el Carles, ens barallem sobre si han de ser d’arengada o llonganissa. Més que res perquè a ell li agraden els primers i a mi els segons. Ja veus quanta objectivitat! Però tranquil, que la sang no arribarà al riu. Al final ho farem tant a tant, i tots contents. A més la “gràcia” està en el pebrot que hi posarem, que serà groc.

Tenim la col·laboració d’uns amics forners que ja se’ns havien ofert molts cops, però que no havíem trobat l’ocasió. I, sobretot, comptem amb un mecenes que estarà disposat, confiem, a pagar el cost sencer de tot el sopar, de manera que podrem dir a tothom que el 100% de la seva aportació anirà destinada a vosaltres i les vostres famílies a través de l’Associació pels Drets Civils.

El preu serà de 10 euros i l’objectiu que ens hem marcat és repartir 500 tiquets, tot i que miraré de convèncer el Carles per pujar a 600. Estic segur que la gent, sabent que és per vosaltres, respondrà massivament. Com sempre, de fet.

Bé, ja t’explicaré, d’aquí uns dies, com ha anat la cosa. De moment no t’atabalo més. Per molts anys i una abraçada molt forta.

¿Quieres recibir las novedades de Diario16?

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here

13 + 2 =