Sóc en Purpurina. Visc a França en una ciutat ni gaire gran ni gaire petita. Fa un any em va passar un miracle, no a mi sinó a la meva padrina. Des d’aquell dia he après a valorar la vida i també a valorar la família. La meva padrina Inna diu que les coses se valoren quan estan en perill i jo crec que té tota la raó del món. Sense enrotllar-me més comencem.

Sempre quan acabava l’escola passava per casa de la meva padrina Inna ( vivia al pis de baix), berenava amb ella i li explicava com havia passat el dia, m’estava una o dos hores. Cada matí quan baixava de casa amb la meva motxilla i la meva bosseta de caramels de colors, trucava a la seva porta, li donava un petó i, ella el primer que em preguntava era si tenia algun examen. Em deia que resava un rosari i un pare nostre perquè el dia m’anés bé.

La veritat que aquesta època m’encantava perquè sabia que no duraria per sempre. La meva padrina Inna deia que les coses bones tenen un principi i un final.Sempre m’explicava coses de la seva vida, de quan era petita, de quan havia passat la guerra…

L’estimava molt però a poc a poc me’n vaig donar compte que no es recordava de petites coses, després de petites a mitjanes i de mitjanes ja em vaig començar a preocupar. Un dilluns després d’anar a berenar i a contar-li coses a la padrina Inna vaig pujar corrents a casa. Vaig començar a plorar a la cara de la meva mare, la mare no sabia que em passava, vaig parar de plorar, vam anar a l’habitació seva i li vaig preguntar els perquès: el perquè no es recordava del meu nom, del que li vaig explicar la setmana passada, de què vaig tenir ahir l’examen, quin any va néixer…

La meva mare tenia els ulls plorosos, plens de llàgrimes. Em va dir que el dissabte la van portar al metge perquè no se’n recordava de moltes coses, com per exemple com es deia. El metge ens va dir que tenia una enfermetat anomenada Alzheimer. Em va explicar què era i perquè li passava. Finalment va dir: “ D’aquí poc la padrina no es recordarà de com es menja, com es diu etc. Purpurina aquesta enfermetat no es pot curar. Un dia ja no estarà aquí, estarà al cel. ” En aquell moment em vaig ficar pàl·lid, trist, no m’ho podia creure. Em vaig tancar a l’habitació tota la tarda, nomes vaig sortir a l’hora de sopar, no va ser per voluntat meva sinó per la de la mare, em va venir a buscar i em va dir que aquest últim temps li havíem de fer la vida feliç, fer-li somriures cada segon, ella com nosaltres gaudir dels últims moments. Aquella nit no va ser ella qui va resar el rosari o el pare nostres sinó jo, encara que no sàpigues resar li vaig suplicar a Déu que tot allò que estava passant no passés. No sabia a qui estava parlant, a qui li estava suplicant però fos a qui fos esperava que pugués servir d’alguna cosa. A l’endemà vaig baixar a acomiadar-me de la padrina Inna, li vaig fer com cada dia, un petó i una abraçada, no em va preguntar si tenia algun examen o si tenia que resar perquè el dia m’anés bé. A la tarda no m’havia preparat el berenar però per no berenar un dia no passava res. De la meva butxaca vaig treure la bosseta de caramels que cada dia portava al cole. Però aquella bosseta què era?? Per què portava caramels?? Per a què servien?? Tot allò no m’ho havia preguntat ningú però jo sense cap motiu li vaig explicar. Vosaltres segurament tampoc sabreu perquè serveix per això us ho explicaré. Tot tipus de persones té el seu amulet sigui una pedra sigui un collar, polsera… jo en aquest cas no tenia ni una polsera ni un collar ni una pedra, tenia una bosseta de caramels. Era molt estrany i ho continua sent però aquella bosseta em donava una sort i sentiments que ningú a la vida m’havia donat. Quan estava trist o nerviós, enfadat o neguitós , poruc o preocupat em menjava un caramel i tot allò que m’estava passant sortia de la meva ment durant una minuts. Ahir per exemple estava massa trist i preocupat que em vaig menjar un caramel, no se’m va passar però durant uns minuts vaig desconnectar de tota aquella tristesa. La meva padrina Inna se’m va quedar mirant amb una cara estranyada. Potser no m’havia entès però igualment li vaig explicar. No sabia que sentia en aquell moment la meva padrina, potser tristesa, alegria o por, estava una mica trista no sé perquè però potser era a mi no em veia igual que abans. Després que la meva mare em comptés tot allò no era com abans, les coses havien canviat. En aquell instant vaig obrir la meva bosseta de caramels de colors i li vaig donar un.

No li vaig donar ni el rosa ni el roig ni el blau ni el groc ni el taronja sinó el blanc que era l’únic que mai havia provat.

Ella se’l va menjar. Quan li vaig donar vaig anar directament a dalt a la meva casa perquè un quart d’hora després tenia classe de francès. Quan vaig baixar les escales la volia veure, vaig entrar al seu pis, llavor la vaig veure sentada a una butaca de cuir que té. Em vaig apropar. De sobte em va començar a parlar com si res, com si ja tingués memòria. Com els vells temps que m’explicava el que li passava i què pensava. Sense dir res li vaig fer una sola pregunta: ‘’ Com et dius? ’’. Ella va començar a riure com si tingués una puça corrent pel seu cos. Em va contestar: “ Com em dic?? Deus estar de broma no?? Em dic Inna i tu em dius padrina Inna.

Em va contestar com si res. En aquell moment li vaig començar a fer preguntes com: Quin any va néixer, què li vaig explicar la setmana passada, com em deia…

Vaig plorar. Molt. Era una cosa que no sabia el perquè. Després de setmanes que la meva padrina Inna va perdre la memòria era estrany i miraculós que la recuperés. Li vaig donar una abraçada i un petó ben forts, me’n vaig anar a francés molt content.

A la nit els hi vaig contar als meus pares. Ells tampoc s’ho podien creure. Tot això els hi vaig contar a casa meva. En sentir-ho van anar pitant cap a casa de la padrina Inna però…

Era com si res, no tornava a recordar el seu nom, quan va néixer i com em deia. Els meus pares em van castigar perquè deien que els hi havia mentit. Els hi vaig explicar de mil maneres que tot allò que vaig veure no era ni una mentira ni una il·lusió. No m’ho podia creure tot allò havia estat real. Vaig estar pensant una bona estona i se’n va acudir que potser fos gràcies al meu caramel blanc. Aquells caramels em donaven molta sort a mi i potser a la meva padrina també. Els caramels no tenen efecte per sempre sinó per uns minuts o fins i tot dies.

I aquí acaba la meva història. Cada dia donava dos caramels blancs a la meva padrina Inna i així podia gaudir una estoneta de la seva companyia amb tota la serenor, alegria i saviesa que sempre l’havia caracteritzat. Tal i com diu ella : TOT TÉ UN PRINCIPI I UN FINAL. ÉS EL CICLE DE LA VIDA, TOT COMENÇA I TOT ACABA.

¿Quieres recibir las novedades de Diario16?

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here

13 + ocho =