viernes, 29marzo, 2024
15.9 C
Seville

Carta a dos millones de independentistas catalanes. (Castellano y Catalán)

Domingo Sanz
Domingo Sanz
Nacido 1951, Madrid. Casado. Dos hijos y tres nietos. Cursando el antiguo Preu, asesinato de Enrique Ruano y la canción de Maria del Mar Bonet. Ciencias Políticas. Cárcel y todo eso, 1970-71. Licenciado en 1973 y de la mili en 1975. Director comercial empresa privada industrial hasta de 1975 a 1979. Traslado a Mallorca. de 1980 a 1996 gerente y finanzas en CC.OO. de Baleares. De 1996 hasta 2016, gerente empresa propia de informática educativa: pipoclub.com Actualmente jubilado pero implicado, escribiendo desde verano de 2015.
- Publicidad -

análisis

- Publicidad -

Hola,

 

Para saber si estamos hablando de lo mismo, resumiré mis puntos de partida.

La mayoría nacida el 27S de 2015 en el Parlament catalán produjo tanto vértigo en los cuatro principales partidos de ámbito estatal que, con diferentes excusas, no se atrevieron a gobernar España tras las elecciones generales del 20D de 2015, y tuvieron que convocar nuevas urnas el 26J de 2016.

Después, para evitar otro ridículo por pura cobardía y unos resultados quizás indeseables, PSOE y C’s decidieron castigar a Podemos por lo del 4 de marzo obligando al PP a gobernar, cosa que estos aceptaron encantados, pues necesitaban los ministerios para disponer de un flujo suficiente de prebendas tras perder mucho poder autonómico y municipal. Pero también para defenderse del Poder Judicial, que ya los perseguía por delitos masivos y continuados contra el Tesoro Público.

Mientras tanto, vuestros dirigentes fueron dando los pasos prometidos a sus electores, vosotros. La cosa no salió como se esperaba y perdieron el control de las instituciones tras el famoso 155. No obstante, reincidisteis y volvieron a ganar la mayoría parlamentaria el 21D de 2017.

En este punto es cuando me toca decir que hay quienes, mucho más sensatos que yo, reparan en lo ajustado de los porcentajes. Se trata de amigos míos de confianza labrada en tiempos jóvenes, en los que compartí con ellos momentos duros como los que ahora conocen algunos de los vuestros. Por supuesto, digo esto sin el menor ánimo de aconsejar, actitud improcedente en casos como este, en el que os escribo para pediros un favor.

Con lo dicho hemos llegado a la siguiente coyuntura, tal como la veo a 15 de marzo de 2018.

Habéis conseguido, cosa de la que me alegro, debilitar al PP en Catalunya y en el resto de España, prueba de lo cual son tanto las encuestas como las concesiones que el Gobierno empieza a realizar. Por ejemplo, 1.200 millones para equiparar retribuciones policiales estatales con autonómicas.

A cambio, vosotros tenéis un buen número de dirigentes amenazados o ya “empapelados”, varios aún encarcelados y otros exiliados. Y también dificultades sin cuento para formar el gobierno que corresponde a la mayoría independentista elegida. Y lo lento que progresa el apoyo internacional, a pesar de que ningún importante le quita ojo al conflicto.

Pero también observo otras cosas que, al menos a mí, me llaman mucho la atención.

Veo que hay representantes vuestros en el Congreso y el Senado, cuando es evidente que no van a conseguir ni una sola votación a favor de la causa.

Y no solo están presentes, sino que participan en todos los debates y presentan propuestas que interesan a los españoles, aunque no recuerdo ninguna votación favorable.

Y no solo presentan propuestas, sino que hasta he oído que están dispuestos a sumar sus votos a una moción de censura que desaloje al PP de La Moncloa, mientras el PSOE o C’s, partidos que saldrían muy beneficiados, no se atreven.

Y hasta creo que una o dos veces escuché a algunos de vuestros dirigentes aceptar aquel argumento con el que, más que negociar, los dirigentes de PP, PSOE y C’s parecían amenazaros, aunque siempre sospeché que no iban en serio. Era entre 2014 y 2016, cuando repetían que el derecho a decidir en Catalunya tendría que aceptarse primero por todos los españoles.

Sin duda, estas actuaciones de vuestros dirigentes demuestran su interés y participación por la política española sin más, pues nada van a conseguir a favor de la independencia.

 

Hoy os pido que les intentéis convencer de lo siguiente:

Que se someta a votación en el Parlament de Catalunya una propuesta, dirigida al Congreso de los Diputados, para que se actualice la Constitución Española de 1978, con objeto de cambiar la forma de Estado de Monarquía a República.

No domino el procedimiento, y tampoco sé si es necesario que el Govern catalán esté constituido para realizar esta votación, por la que llevo mucho tiempo soñando.

Aunque sé que no es bueno especular, algo me dice que a favor de esta propuesta el número de votos en el Parlament de Catalunya podrían ser más de los que dispone vuestra mayoría, algo que nunca sería negativo. Y en Madrid podrían defender la moción vuestros diputados y senadores, y quien sabe cuántos apoyos podrían conseguirse allí. Como se suele decir, “el no ya lo tenemos”.

Ahora es la una de la madrugada del jueves 15 de marzo y estoy terminando esta carta. Os juro que acaba de aparecer Puigdemont en pantalla, entrevistado por la TV pública de Suiza. Parece relajado y con buen aspecto. Le preguntan por una hipotética negociación con el gobierno de Madrid y contesta que si Rajoy planteara un sistema político similar al existente en ese país podría convencer a la mayoría de los catalanes.

Otro optimista incorregible, pienso, y le pregunto: ¿pueden hacer algo los independentistas catalanes para animar al Gobierno de Madrid, el que sea, a que haga una propuesta como esa?

Por si pudiera servir para conseguirlo, en esta carta queda el favor que os he pedido. Si tú, que acabas de leerla, se la puedes enviar al President o a cualquier otra persona que te parezca conveniente, quien sabe lo que pasará.

15 de marzo 2018

……………….

 

Carta a dos milions d’independentistes catalans

Hola,

Per saber si estem parlant del mateix, resumiré els meus punts de partida.

La majoria nascuda el 27S de 2015 en el Parlament català va produir tant vertigen en els quatre principals partits d’àmbit estatal que, amb diferents excuses, no es van atrevir a governar Espanya després de les eleccions generals del 20D de 2015, i van haver de convocar noves urnes el 26J de 2016.

Després, per evitar un altre ridícul per pura covardia i uns resultats potser indesitjables, PSOE i C’s van decidir castigar a Podemos per allò del 4 de març obligant el PP a governar, cosa que aquests van acceptar encantats, doncs necessitaven els ministeris per disposar d’un flux suficient de prebendes després de perdre molt de poder autonòmic i municipal. Però també per defensar-se del Poder Judicial, que ja els perseguia per delictes massius i continuats contra el Tresor Públic.

Mentrestant, els vostres dirigents varen anar donant els passos promesos als seus electors, vosaltres. La cosa no va sortir com s’esperava i van perdre el control de les institucions després del famós 155. No obstant això, vareu reincidir i van tornar guanyar la majoria parlamentària el 21D de 2017.

En aquest punt és quan em pertoca dir que hi ha els qui, molt més assenyats que jo, reparen en l’ajustat dels percentatges. Es tracta d’amics meus de confiança llaurada en temps joves, en els quals vaig compartir amb ells moments durs com els quals ara coneixen alguns dels vostres. Per descomptat, dic això sense el menor ànim d’aconsellar, actitud improcedent en casos com aquest, en el qual us escric per demanar-vos un favor.

Amb el que s’ha dit, hem arribat a la següent conjuntura, tal com la veig a 15 de març de 2018.

Heu aconseguit, cosa de la qual me n’alegro, afeblir el PP a Catalunya i a la resta d’Espanya, prova de la qual cosa són tant les enquestes com les concessions que el Govern comença a realitzar. Per exemple, 1.200 milions per equiparar retribucions policials estatals amb autonòmiques.

A canvi, vosaltres teniu un bon nombre de dirigents amenaçats o ja “empaperats”, diversos encara empresonats i altres exiliats. I també innombrables dificultats per formar el govern que correspon a la majoria independentista triada. I la lentitud amb què progressa el suport internacional, malgrat que cap “important” li lleva l’ull al conflicte.

Però també observo altres coses que, almenys a mi, em criden molt l’atenció.

Veig que hi ha representants vostres al Congrés i el Senat, quan és evident que no han d’aconseguir ni una sola votació a favor de la causa.

I no tan sols hi són presents, sinó que participen en tots els debats i presenten propostes que interessen als espanyols, tot i que no recordo cap votació favorable.

I no només presenten propostes, sinó que fins i tot he sentit que estan dispostos a sumar els seus vots a una moció de censura que desallotgi el PP de la Moncloa, mentre el PSOE o C’s, partits que en sortirien molt beneficiats, no s’atreveixen.

Àdhuc, crec que una o dues vegades vaig escoltar alguns dels vostres dirigents acceptar aquell argument amb el qual, més que negociar, els dirigents de PP, PSOE i C’s semblaven amenaçar-vos, encara que sempre vaig sospitar que no anaven de debò. Era entre 2014 i 2016, quan repetien que el dret a decidir a Catalunya hauria d’acceptar-se primer per tots els espanyols.

Sens dubte, aquestes actuacions dels vostres dirigents demostren el seu interès i participació per la política espanyola sense més, doncs res aconseguiran a favor de la independència.

Avui vos demano que els intenteu convèncer del següent:

Que se sotmeti a votació en el Parlament de Catalunya una proposta, adreçada al Congrés dels Diputats, perquè s’actualitzi la Constitució Espanyola de 1978, amb la finalitat de canviar la forma d’Estat de Monarquia a República.

No domino el procediment, i tampoc no sé si és necessari que el Govern català estigui constituït per realitzar aquesta votació, amb la qual porto molt de temps somiant.

Encara que sé que no és bo especular, alguna cosa em diu que a favor d’aquesta proposta el nombre de vots en el Parlament de Catalunya podrien ser més que aquells de què disposa la vostra majoria, quelcom que mai no seria negatiu. I a Madrid podrien defensar la moció els vostres diputats i senadors, i qui sap quants de suports se’n podrien aconseguir allí. Com se sol dir, “el no, ja el tenim”.

Ara és la una de la matinada del dijous 15 de març i estic acabant aquesta carta. Vos juro que acaba d’aparèixer Puigdemont en pantalla, entrevistat per la TV pública de Suïssa. Sembla relaxat i amb bon aspecte. Li pregunten per una hipotètica negociació amb el govern de Madrid i contesta que si Rajoy plantegés un sistema polític similar a l’existent en aquest país, podria convèncer la majoria dels catalans.

Un altre optimista incorregible, penso, i li demano: poden fer alguna cosa els independentistes catalans per animar el Govern de Madrid, el que sigui, a que faci una proposta com aquesta?

Per si pogués servir per aconseguir-ho, queda en aquesta carta el favor que vos he demanat. Si tu, que acabes de llegir-la, la hi pots enviar al President o a qualsevol altra persona que et sembli convenient, qui sap el que passarà.

15 de març de 2018

- Publicidad -
- Publicidad -

Relacionadas

- Publicidad -
- Publicidad -

4 COMENTARIOS

  1. Lo que escribes esta bien pero llega tarde. Yo no era independentista(aún me cuesta escribirlo) es más pensaba un pais grande mejor que uno pequeño. Pero mi percepción cambio despues de ver como apaleaban catalanes y fue a peor ver como jaleaba a la policia para que apalearan más y más catalanes. Entiendo que españa de cataluña solo quiere su aportación económica. Los famosos partidos del 155 tienen claro que en su programa politico va a ser muy importante el «votame y apaleare más catalanes». Mucho pensionista muchas mujeres que por lo bajo superan los 15 millones de votos y si una organización criminal y sus satelites(CC,PSOE) consiguen mayoria tras mayoria es que estan de acuerdo con su ideario.

    • Tras tantos años en los que muchos llegaron a pensar que el franquismo sólo fue un mal sueño, Catalunya ha vuelto para recordarnos nuestra historia y la verdadera catadura de quienes nos gobiernan. No sólo roban, están dispuestos a cruzar otras lineas. Algo hay que hacer para condenar el peligro. Nadie responde en el resto de lo que llaman España.

  2. Cuánto disparate, soy medio extremo medio andaluz, y estoy casado con una charnega de Badalona, y la gran mayoría de los españoles, incluidos varios millones de catalanes, estamos cansados de los aires de superioridad moral que se creen que tienen los independentistas y los de izquierda. Ni se van a independizar ni Cataluña ni el País Vasco, a pesar de los políticos, España tiene varios siglos, y eso no lo va a cambiar nadie, ni Mariano, ni Pedro, ni Pablo.

DEJA UNA RESPUESTA

Comentario
Introduce tu nombre

- Publicidad -
- Publicidad -
- Publicidad -
- Publicidad -

últimos artículos

- Publicidad -
- Publicidad -

lo + leído

- Publicidad -

lo + leído