“No hem fet el cim, però som en un camp base més alt que no érem quan vam començar. I si en algun moment algú té dubtes, recordeu el que hem estat capaços de fer en el nostre passat recent”
Més de 250 dies a la presó els qui més temps hi porten. O gairebé 100 la que n’hi porta menys. I números semblants pel que fa a la gent que és a l’exili.
3.000 DIES DE PRESÓ I EXILI
De vegades, a les notícies s’utilitzen expressions com ara tants anys de presó entre tots els condemnats. Doncs bé, a hores d’ara ja portem 1.600 dies, més de quatre anys de presó preventiva entre els nou homes i dones tancats a les presons dels voltants de Madrid. I no hi arriba però poc n’hi falta per sumar quatre anys d’exili, també, entre les set persones repartides per Alemanya, Bèlgica, Escòcia i Suïssa. Més de 1.400 dies. Entre tots, passen dels 3.000 dies.
El fotut no és pensar en la barbaritat que representa aquest abús de poder. El realment fotut és saber que no tenen la més mínima intenció d’afluixar i que ho allargaran tant com voldran, més enllà de qualsevol concepte raonable de justícia.
I amb tot, no hem d’oblidar. Ni d’on venim ni cap a on anem.
Venim d’un u d’octubre on la unitat i la cadena de confiança entre tots va permetre que poséssim les urnes als col·legis, amb una victòria que ens va omplir de moral, d’orgull i d’esperança. I venim també d’un 27 d’octubre on, després de l’esclat inicial de joia col·lectiva per la proclamació de la República, va començar a veure’s que la cosa no anava ben bé com esperàvem. Sobretot a partir del moment en que mig govern es va exiliar i l’altre mig va anar a la presó.
FA UN ANY DE JORDI SÀNCHEZ
El 29 de juny de l’any passat, ara fa just un any, ens visitava a Tàrrega l’aleshores president de l’Assemblea, Jordi Sànchez.
Va venir per inaugurar el comptador enrere fins a l’1-O i per fer després, al Teatre Ateneu, una conferència que duia per títol la que seria la pregunta del referèndum: «Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?».
Qui ens ho havia de dir que aquell home, de carisma i caràcter reservats, acabaria a la presó tres mesos i mig després!
La casualitat ha fet que la nova presidenta de l’Assemblea, l’Elisenda Paluzie, ens visiti just un any després, aquest dissabte 30 de juny. Recordeu que a partir de les 12 serà a la sala de plens de l’Ajuntament per presentar-nos la conferència que duu per títol el mateix que el d’aquest article.
I DISSABTE, L’ELISENDA PALUZIE
No sabem què ens explicarà exactament l’Elisenda, però sí que sabem que en alguna ocasió ha utilitzat el muntanyisme com a metàfora per explicar on som i cap a on anem. No hem fet el cim, la República, però som en un camp base més alt que no érem quan vam començar.
«I si en algun moment algú té dubtes, si algú creu que no podrem, us convido a recordar el que hem estat capaços de fer en el nostre passat recent». Aquestes darreres paraules no són de l’Elisenda sinó del Jordi Sànchez, aquí a Tàrrega, durant la inauguració del marcador.
Havíem fet un 9-N contra pronòstic. I vam fer un 1-O contra pronòstic, contra la policia i la guàrdia civil, contra el govern espanyol, contra els jutges i contra els serveis secrets espanyols que no van ser capaços de trobar les urnes.
I no serem capaços de seguir avançant, ara? I tant que sí.
El problema és haver de reconèixer que hem fet uns quants passos enrere respecte la posició guanyadora que teníem a l’octubre. Amb tot, trobarem la manera de plantejar nous reptes, nous objectius per tirar endavant aquest projecte de país que és la República.
Potser aquests objectius tinguin relació amb les eleccions municipals previstes per aquí a menys d’un any. Serà un altra ocasió per comprovar la força electoral de l’independentisme i de la capacitat de construir propostes unitàries que permetin sumar més que no pas confrontar.
Això, però, són figues d’un altre paner que, de moment, encara no toca encetar.
